El jovent d'avui en dia
Ensaladilla Russa Encenc la televisió dels anys vuitanta que els veïns em van regalar i poso el canal 10, el meu preferit. Ara estan posant Acabo d’esmorzar, apago la televisió, cosa que em fa molta pena, em vesteixo i surto disparat cap al metro.
—Per què mira per la finestra? No hi ha paisatge.—pregunto.
—No era una pregunta retòrica.
—I en què pensa?
—Li molesta que li faci aquestes preguntes? Ho sento, no era la meva intenció molestar-lo.
—D’acord… I… En què estava, vull dir, en què estaves pensant?
—Ah! Què bonic! I, tu estàs jubilat… Què hi fas, al metro tan d’hora?
—No, no. —dic sorprès.
Joanic.
—Igualment—diu el vellet amablement. Les portes xiulen i surto corrent.
—Fas tard!
Per cert, us he deixat amb la intriga, suposo que voleu saber de què treballo? Com que no? Doncs igualment us ho diré: treballo en un súper. A la caixa. En altres supermercats cobraria més. Però no em van acceptar. En aquest cobro una misèria.
Quan acabo de treballar, a les onze de la nit, agafo el metro a per anar cap a casa. Quan passo la per sobre del detector de QR veig que el metro acaba d’arribar i corro el més ràpid que puc, baixo les escales a correcuita i, just quan el metro està a punt de tancar les portes, entro al vagó.
—Eh! Hola!—la veu és la del vellet—Viatges tot el dia amb metro?
—No, és que tant al matí com a la nit no hi ha ningú i trobo que és molt agradable estar aquí pràcticament sol. I, em deixes donar-te un consell? —pregunta i jo assenteixo—ara suposo que te'n vas a casa, una casa fosca, que fa pudor. Tranquil, ja trobaràs una altra, somriu al món i el món et somriurà a tu.
Categoria de 8 a 12 anys. Oriol Martorell