Límit 100 anys
Els primers raigs de sol de la primavera s’escolen entre els edificis, il·luminant els carrers amb una calidesa suau. Camino cap al metro, com cada matí. Tot sembla igual que sempre: els cotxes avançant sense pressa, la gent mig adormida, el soroll distant d’un músic de carrer. Però avui no serà un dia qualsevol.
Quan arribo a l’estació, m’adono que he de recarregar la T-mes. Mentre ho faig, una dona a la màquina del costat sembla completament perduda, maleint l’aparell com si fos una criatura entremaliada que es nega a obeir.
Em giro per oferir-li ajuda i, en veure-la, em quedo bocabadat. No és una dona qualsevol. La seva bellesa és irreal, com si hagués sortit d’un quadre antic. Porta un vestit que sembla d’una altra època, un pentinat meticulós i uns complements subtils, però refinats. Un maletí de cuir ben treballat i un penjoll amb forma de papallona, d’un estrany magnetisme, li donen un aire elegant i enigmàtic.
Ella també em mira, amb els ulls lleugerament oberts, com si jo fos tan estrany per a ella com ella per a mi.
—Necessites ajuda? —pregunto, intentant no semblar massa sorprès.
—Sí… Aquesta màquina… És una mena d’artilugi mecànic?
—Deixa que t’ajudi. Quin tiquet vols comprar?
—Un únic viatge, si us plau.
Li faig els tràmits i em dedica un somriure d’agraïment.
Quan pugem al metro, aquest va ple. Quan es posa en marxa, un petit objecte rellisca del seu coll i cau a terra sense que se n’adoni. És el penjoll en forma de papallona.
Em disposo a tornar-l’hi, però de sobte el metro frena en sec i ella surt disparada cap a la sortida.
—Espera! —crido, però desapareix entre la multitud.
La segueixo per l’estació, esquivant la gent fins que arribo a un passadís desconegut per a mi. Un cartell crida la meva atenció: “Límit 100 anys”. No tinc temps d’interpretar-ho perquè un metro arriba i la veig pujar. Dubto, però finalment salto al vagó just abans que les portes es tanquin.
Dins del metro, estic completament sol. Tot és inquietantment silenciós. Quan arribem a la primera parada, surto i em trobo en un lloc desconcertant. Les persones vesteixen com als anys 2000. Hi ha cartells d’esdeveniments i anuncis de festivals de l’època.
A la següent parada, l’ambient canvia: pantalons de campana, camises a quadres, i cartells anunciant el Mundial de 1982. El cor em batega amb força.
La següent parada em transporta encara més enrere. L’estació té terres de marbre, parets amb rajoles de ceràmica, i la gent vesteix amb elegància. És evident: estic viatjant en el temps.
L’última parada és diferent. Tot és festa i celebració. La noia misteriosa és al centre de tot, sostenint el seu maletí de cuir. El meu cor s’accelera quan en treu unes tisores gegants i talla una gran cinta vermella. Sens dubte, és el 30 de desembre de 1924, el dia de la inauguració del metro de Barcelona.
Ara, el que se sent fora de lloc sóc jo.
M’apropo a ella i li allargo el penjoll.
—Perdona, crec que se’t va caure això… o se’t caurà? No sé com dir-ho.
Ella somriu, trobant divertida la meva confusió.
—Moltes mercès.
Llavors, amb un gest suau, es treu un anell i me’l posa a la mà.
—Perquè mai oblidis aquesta aventura.
Quan torno al metro, l’esgotament m’envaeix i m’adormo.
Quan obro els ulls, sóc a la meva parada habitual.
Haurà estat només un somni?
Fico la mà a la butxaca i trobo un petit objecte fred entre els dits: un anell amb una papallona.
Categoria de 13 a 17 anys. Mare de Déu dels Àngels