El passatger sense ombra
12 de febrer
M’assec, i des de la meva perspectiva gaudeixo mirant als passatgers, invento la seva història per oblidar els límits de la realitat, i somio que’ls conec, que no som tan diferents.
Al costat de la vermella porta del metro una nena dibuixa en silenci. M’assec al seu costat per veure com acaba de traçar un cor. Em passa pel cap el meu germà quan de petit el recollia a l’escola, vagament em recordo ara de què parlàvem durant les nou parades que durava el trajecte, però a la meva memòria torna el seu somriure innocent, d’aquells que et captiven amb la seva senzilla espontaneïtat. Però i si me’l trobés ara? Seria capaç de veure'm on la gent no troba més que aire?
A l’entrada d’aquesta jova nit el transport està desert, però és ara quan em sento més humà, quan ningú prova la meva transparència i la ment em convenç que aquesta és fictícia, que en el fons no soc diferent, que tot el malson no és més que un somni. Però l'immutable pas del temps em recorda la meva realitat, estic lligat a un futur entre les ombres, sota el pes de la tristor, sota la lleugeresa de la diafanitat.
31 de maig
Veig el cotxe estavellar-se contra el fanal, sento els crits i la sirena de l’ambulància. Recordo els plors d’una dona que m’acompanya de camí a l’hospital, entre la gent que s’arreplega al meu voltant. I després el silenci, la foscor.
1 de juny
El metro em va acompanyar en les diverses etapes de la meva vida, i ara de la meva mort. I avui, m’ha recordat qui soc: un viatger, un germà, un poeta, un somiador, un passatger sense ombra.
Categoria de 13 a 17 anys. Frederic Mistral Tècnic Eulàlia