El metro més important de la meva vida
Aquell migdia després de la universitat estava decidida, ja no suportava més els últims 5 anys amb la pressió dels estudis ni dels meus pares, estava superada per tot i les forces per intentar seguir endavant ja no existien. Ho tenia clar, un cop arribés a casa tot s’hauria acabat.
Vaig agafar el metro L3 des de Zona Universitària fins a Sants Estació i després fer transbord cap a casa, un rotllo cada dia.
– Hola, ja estic aquí – li vaig dir a la mare.
– Ja has arribat, ajuda’m i fes-te el dinar que jo he d’anar a una reunió.
– No has preparat res?, vinc molt cansada i no estic per cuinar…
– Doncs no, t’aguantes i treballes una mica, que no aconseguiràs res així.
La discussió amb les últimes paraules van fer vessar el got, no acceptaria que la meva mare em tractés d’aquesta manera.
– N’estic farta de tot això! Sempre et queixes de mi que ho faig tot malament i que no aconseguiré res. I no em diguis que és mentida perquè ho saps, sempre igual, que si això, que si allò, fins aquí hem arribat. Ja no ho accepto més, oblida’t de mi que ja no em veuràs per casa.
– Thais, que és la veritat, no fas res! Tot això ho dius perquè no saps que la teva mare també té feina. He de marxar, menja alguna cosa de la nevera i fet. Però em parles bé o et deixaré sense mòbil.
– Sí, el que tu diguis.
I ja està, la mare va agafar les claus i va marxar, com si tot fos normal.
A l’habitació, una bossa, vaig començar a agafar el mínim per marxar de casa. Ja estava dit tot, m’havia de separar d’aquesta relació tòxica amb la família. Un cop tot preparat, amb la mà a porta llesta per sortir, el meu subconscient no va voler marxar sense escriure una nota, així que vaig agafar un boli i un tros de paper:
Marxo de casa, ja n’he tingut suficient per adonar-me que no pertanyo aquí. No em vingueu a buscar, estic millor sola.
Thais.
Ara sí, podia deixar enrere una relació que no em convenia.
Em podies veure dirigint-me al metro, un lloc amb qui ja estava completament familiaritzat, agafar-lo cada dia m’havia provocat una certa sensació de calma i tranquil·litat, podia veure altres passatgers i el seu comportament. Però ara que hi era, què millor que acabar amb tot definitivament?, suïcidar-me.
Els lladrucs d’un gos que cada vegada estaven més a prop em van fer tornar a la realitat, estava a punt de saltar a les vies, però el so em va fer parar just a temps.
Tot va ser molt ràpid, se’m va tirar a sobre i ja vaig caure a terra.
– Perdó, estàs bé? Em sap molt de greu per l’incident, la meva gossa s’està entrenant per a policia i deu haver-te detectat alguna cosa.
– Encara estic recuperant-me de l’ensurt però no és greu. I sí, haurà detectat que m’estava a punt de suïcidar.
– De veritat? Espero que no estiguis parlant seriosament. No saps que noies com tu no poden fer aquestes coses – va dir-me el noi irònicament.
– Ah sí?, no ho sabia, suposo que no cal dir més, matar-me no ha estat una bona idea – les seves paraules em van fer treure un somriure.
– Així m'agrada, positivisme. I encara no m'he presentat, em dic Dean i ella és la meva gossa Atenea.
– Jo soc la Thais, i ara què fem?, sincerament no tinc enlloc on anar.
– Dona'm l'oportunitat de saber què t'ha passat mentre agafem el metro i anem fins a casa meva, a una parada que segur que t'agradarà.
– D'acord, espero que valgui la pena.
– No te'n penediràs. Mira, ja arriba.
FI
Categoria de 13 a 17 anys. INS Lluís de Requesens