L'Estació dels Oblidats
La Nina observava estranyada aquella parada de metro que no havia vist mai. La gent semblava aliena a tot el que passava al seu voltant. Homes i dones caminaven amunt i avall sense descans, neguitosos i afligits. El rellotge que penjava del sostre no marcava cap hora ni feia el compte enrere a l'espera del següent tren. La Nina escoltava els xiuxiueigs de la gent que l’envoltava. Parlaven fluix, com si es diguessin algun secret a cau d’orella.
—On som? —va preguntar la Nina, espantada.
—A l’Estació dels Oblidats. Benvinguda —li va respondre una velleta encantadora amb un abric gruixut i empolsegat.
—Perdoni? No la conec pas aquesta estació. Jo anava cap a casa i de sobte m’he trobat aquí entre tots vosaltres.
—Sí, el primer cop sembla un somni, però en realitat acaba sent un malson.
—I això per què?
—Doncs perquè aquí vaguem les persones a les que ens han oblidat per sempre.
—A mi no m’han oblidat pas!
—Jo deia el mateix. Vine, bonica, que et presentaré a tothom.
La dona, que duia un pentinat típic dels anys cinquanta, va apropar-se amb molta calma a la resta d’ocupants d’aquella estació perduda, però la Nina no acabava d’entendre com podia ser que la seva família a la que tant estimava l’hagués pogut oblidar.
—Ho sento molt, però jo continuo pensant que no hi hauria de ser aquí. —La Nina, decidida, va enfilar escales amunt amb l’esperança que la sortida fos oberta, però no va trobar cap porta que la tornés a casa. Les llàgrimes li queien per les galtes, una rere l’altre, sense parar. Estava desesperada. Era possible que els seus pares que tant l’havien cuidat i consentit ja no recordessin que havien tingut una filla? No! No podia ser. Amb la valentia com a escut, va empènyer amb totes les seves forces la porta del carrer i va aconseguir tirar-la avall. Va sortir corrents cap a casa seva, tot i que sentia que una força sobrehumana estirava d'ella amb força. En arribar, va picar al timbre, però ningú li va obrir la porta. Va buscar pel barri alguna persona que la conegués, però no va trobar a ningú. Tot era tan descabellat, tan sòrdid, tan irreal que la Nina no podia contenir les llàgrimes de ràbia i desesperació. Quan ja s’havia donat per vençuda i havia decidit tornar a l’Estació dels Oblidats, va passar per davant de l’Hospital de la ciutat i com si es tractés d’una màgia poderosa, alguna cosa la va fer entrar i pujar just fins a l’habitació 345. A l’entrar, els seus pares descansaven plens de tubs, envoltats de màquines de les que només sortien sorolls estridents. La Nina va entendre de cop el motiu del perquè havia sigut oblidada. La infermera li va explicar que els seus pares havien arribat feia poques hores a l'haver patit un greu accident. Dos metros havien xocat i ells anaven en el que va sortir pitjor parat. El pronòstic era força favorable. Els dies van anar passant i la Nina s’aferrava tant com podia a aquella habitació esperançadora, on hi havia l’única solució per trencar el vincle amb la maleïda estació, que cada dia estirava d'ella amb més força. La seva resistència quasi heroica, es va veure recompensada en el moment en què els seus pares van obrir els ulls i van cridar el seu nom. La Nina va sentir aquella alliberació que tant havia esperat. Temps després, quan els seus pares ja van estar bé, va decidir buscar a tots i cadascun dels viatgers de l’Estació dels Oblidats i recordar-los com és degut perquè les seves vides tinguessin sentit, poguessin tornar amb les seves famílies o poguessin descansar en pau, per fi.
Categoria de 8 a 12 anys. Escola Parc de la Ciutadella