I si et passés a tu?

Civitates

El Marc i la seva colla agafaven el metro cada matí, a la parada de Maragall. Estaven contents que ja els deixessin anar sols a l’institut. Només eren tres parades però, per a ells, era tota una aventura. A aquella hora acostumaven a creuar-se amb la senyora Dela, que venia del mercat de la Mercè, a Virrei Amat, amb el carro ple. Feia la compra per a ella, per a la seva mare i per a la seva filla. L’edat de la mare, molt gran, i la feina a jornada completa de la filla i el gendre, obligava que hagués d’ajudar-los a tots.


        El Marc i la colla, que eren veïns seus, l’havien ajudat amb les bosses. Aquell dia van veure la senyora Dela, carregada com sempre, però les escales mecàniques estaven aturades.


—Quina mala jugada.


—Correm, anem a ajudar-la.


        Entre tots van carregar carro i bosses fins al carrer. La senyora Dela els ho va agrair de tot cor i els nois van córrer escales avall per no fer tard. L’endemà al matí es va repetir la situació.


—Ja és mala sort que estiguin aturades altra vegada.


        Van tornar a ajudar la senyora Dela.


        Aquella setmana la situació es va tornar a repetir. Però quan tornaven sempre funcionaven. Pensant en la senyora Dela van decidir de comentar-ho a l’empleat de la taquilla. Els va assegurar que s’hi trobava cada matí, i que havia d’avisar els de manteniment per tal que la posessin en marxa de nou. Pel que semblava no era cap avaria. Feia més pinta d’una bretolada. Algú feia disparar el botó d’aturada i bloquejava l’escala mecànica.


—I sempre li toca pringar a la senyora Dela!


—Sort que ens la trobem i l’ajudem.


—Però segur que afecta a molts altres usuaris. Nois, si us assabenteu d’alguna cosa, feu-nos-ho saber.


        El Marc i la colla van organitzar una vigilància a primera hora, abans de marxar cap a l’institut.


        I els van enxampar. Els coneixien! Eren una colla del mateix institut. Jugaven a baixar l’escala mecànica en sentit contrari, esverant els qui pujaven. Un d’ells baixava corrent les escales de pedra i mirava d’arribar abans que els altres al botó d’aturada. Era diversió assegurada. Després es feien fonedissos.


        L’endemà van decidir aturar-los, tot i que no les tenien pas totes. Aquella colla, més grans i forts, els podrien fer una cara nova en un tres i no res. Quan van aparèixer no s’ho van pensar dos cops:


—Ei, vosaltres! Quin joc tan bèstia és aquest?


        Els grans es van aturar sorpresos. Molt més en veure que eren uns mocosos de primer els qui els increpaven.


        Va ser tot un seguit de mofes i insults. El noi més cepat va agafar en Marc pel coll i el va immobilitzar. La gent cridava i els volia separar. Aleshores en Marc va recordar:


—Quina cara faries si fos la teva iaia qui hagués de pujar a peu les escales quan ve de buscar el teu germanet? O encara millor, i si fos la teva germana gran, quan porta el cotxet amb els bessons?


Tots es van quedar de pedra en sentir les paraules del Marc. Ni se’n van adonar que l’empleat del metro, alertat per la gent, se’ls acostava decidit.


—A veure. Què està passant aquí?


        El noi gran va afluixar el coll d’en Marc i va obligar els altres de la seva colla a retirar-se.


—Res, res. Un malentès. Ara marxem cap a classe.


        Aleshores el Marc va veure la senyora Dela que, amb carro i bosses, pujava l’escala mecànica. Amb tot l’enrenou ningú havia pitjat el botó d’aturada.


—Bon dia, nois. Avui sí que funciona!


—Bon dia, senyora Dela! Ja veurà com, des d’avui, la trobarà funcionant cada matí.