La besàvia Dolors
Des que tinc records, la besàvia és al llit. De petita li vaig preguntar si estava malalta i em va respondre que només era velleta i que s’esperava allitada fins que la Marededéu la cridés. Però tinc la sort que encara és amb nosaltres.
Em dic Ainara i aquest curs he començat Periodisme a l’Autònoma. Avui, dissabte 28 de desembre de 2024, un dia abans de la celebració del centenari de la besàvia Dolors, li faré la meva primera entrevista.
En arribar em pregunta si he vingut amb el metro. Li responc que esclar, com sempre. La seva reacció d’arrufar el nas no es fa esperar i trobo que és un bon moment per posar el mòbil a gravar.
- Per què sempre has evitat desplaçar-te amb el metro?
- Noia, no m’ha agradat estar mai sota terra, què vols que et digui. A més, és un cuc insaciable que es va endur la salut de molts obrers. Fins i tot la vida d’alguns. Ja saps que el meu pare va venir de Múrcia per treballar a les obres de la primera línia. Les condicions eren molt dures...
- Però a tu, iona, per què et feia por? Els bombardejos hi van tenir alguna cosa a veure?
- Ai, filleta! Seràs una gran periodista...
Em mira com si em pogués veure amb nitidesa i sento que em fa un lloc al seu món petit. Recorda que era dissabte perquè era el dia que esmorzava pa blanc amb mantega. Però aquell matí no en va poder menjar. S’havia passat la nit sencera a l’andana de la parada de metro Aragó, intentant dormir amb el cap a la falda de la seva mare. A cada bomba trontollava el sostre i es filtrava una mica de pols per les esquerdes. Aguantava la respiració com per evitar que li caigués el ciment al damunt.
De matinada van poder tornar a casa, exhaustes. Però a la poca estona va sonar de nou la sirena de plaça Espanya. Quan van sortir al carrer, una riuada de gent corria cap a al metro. Però la mare va enfilar el camí cap a Montjuïc, estirant la filla de la mà. La mateixa mà que ara, quasi 90 anys després, apareix de sota el llençol per buscar la meva.
I continua explicant-me que mai havia vist la mare tan alegre. Cantava mentre pujaven les escales de la Fira. “Cargol, treu banya, puja la muntanya...”. Les sabates feien cata-cloc, cata-cloc seguint el ritme de la cançó. Intentava resistir-s’hi, però res no faria que la mare s’ho repensés.
- No ens perdrem aquest espectacle, reina! Això només ho poden veure els pilots. I nosaltres! Veuràs com crema la ciutat!
Després de la guerra, van allunyar-la de la mare i no la va tornar a veure fins als 18 anys. Era un dissabte i ho recorda tot de color blanc: llençols, parets, rajoles i la pell de la mare. Uns dies més tard anava al funeral.
- No l’enterreu! No volia acabar sota terra! – Va cridar la besàvia.
Els ulls se li han enterbolit. Mira cap amunt i murmura fluixet: “Mare, espera’m... que pujo amb tu.” M’agafa més fort encara. Aturo l’enregistrament del mòbil amb la mà que tinc lliure.