CONDUCTORA

Merope

No puc quedar-me quieta, no puc. Perquè el vagó del metro es mou, i em duu sempre endavant. M'agrada conduir-lo. Ser jo la que, de tots els humans presents, sigui la que el condueix. Abans, fa temps, jo escrivia. Feia relats, més o menys bons, que ensenyava a alguna família i a amics. Però em va passar una cosa molt curiosa. Quan vaig millorar, psicològicament, i ja no em trobava malament, i podia viure, vaig deixar arraconat l'escriure. Desitjava viure, més que res.


Allà, conduint el metro, duent-lo cap endavant, estava jo. Estava concentrada, i pensava en ell. Un instant. Vaig recordar com es movia, a les gravacions d' Instagram. Ell i el seu nòvio. Llavors vaig pensar, un instant, en el nostre fill. Un fill tan volgut, tant... almenys per mi. Vaig sospirar i vaig deixar passar aquell moment. Aviat em trobaria bé.


I el cas és que conduir em feia sentir bé. Pensava en totes les vides que jo duia a les feines, o a les seves llars. Em semblava estrany que algú que havia estat tan malalt, pogués, avui dia, conduir un comboi de metro.


La meva vida. Si anava vivint, com ara, no la sentia gaire. Vull dir, hi era, i jo la reconeixia, però la tenia entorn i endins meu, com una cosa que hi és. Que mai no canviarà. M'agradava sentir-me bé. Sentir-me centrada, i on calia ser. M'agradava veure l'espai que s'obria davant de la màquina. M'ensenyava que tot té una sortida. Fins i tot allò que més dur pot ser en aquesta vida. L'aire. L'oxigen que m'envolta. M'agrada l'espai entorn meu, m'agrada com m'acarona aquesta successió d'aire. Principalment aire.


No vaig pensar en el meu fill. Però el duia dintre de mi. El sentia en tot el que jo feia, en el que respirava, en la forma que tenia jo d'estar al món. I vaig pensar en aquell noi, un noi breu, de dues nits. Una experiència enriquidora, que mai no hauria deixat perdre. Perquè el temps en què ens vàrem amar fou breu i escollit. Recordo la seva olor, el seu perfum. Recordo que vaig pensar que ell era tota una vida, igual que jo. Que tenia els seus gustos, la seva personalitat, que vivia i duia amb ell tota una càrrega de particularitats. El que el feien qui era. Entre les quals hi havia la seva orientació sexual. Equivocada, des de la meva perspectiva.


Però m'estimà, dues nits. Vaig perdre'm al secret del seu cos, vaig acaronar-lo, el vaig intentar satisfer. Ell tancava els ulls. Em deia que, si no, no podia. Va penetrar-me, perquè jo l'hi vaig ajudar. I es mogué, sobre meu. Anava molt begut. Sort d'això. Vaig jurar-me que, si em sortia amb la meva, no tornaria a intentar fer l'amor amb ell. Però l'endemà hi vaig tornar. Quan el vaig tenir dintre meu, tot se m'aparegué amb la llum d'una nova vida. Vaig saber que tindria aquell fill, que el pujaria amb amor i dedicació. Que sempre més formaria part de mi, tot i que jo el tragués de mi tot parint-lo.


Conduir el comboi. S'havia convertit en part de mi, aquella feina.


No. No pensava en ell. En el que hauria pogut ser, perquè, d'alguna forma, havia estat. Jo no podia ser el seu amor. Ell m'estimava, però per a fer-ho, s'havia d'imaginar que estava amb un home. Quina humiliació.


Quan vaig haver acabat el torn, vaig baixar del vagó.


M'esperava un pis amb la mare, amb el nen, i un record, constant, i la satisfacció de sentir-me dona i sola.