El vagó rodó
Vols asseure't?
La veu del noi era agradable i els seus llavis van dibuixar un somriure divertit; s'havia adonat que feia estona que me'l mirava. Vaig notar com m'envermellien les galtes.
–No, no… Perdona –vaig tartamudejar–. Tafanejava el que estaves llegint; avui ja gairebé ningú llegeix llibres.
–No m'agraden les tablets –va respondre amb convenciment– i, a més, espatllen la vista.
–De debò no vols asseure't? –va repetir.
–No, gràcies, porto tot el matí asseguda a classe.
Va aixecar lleument les espatlles i va tornar a capbussar-se en el seu llibre.
Jo seguia ben agafada a la barra del costat de la porta sense gosar mirar-lo. Tot d'una, vaig notar un lleuger impacte a la meva natja esquerra.
–Perdona! –ara era ell qui quequejava–, ha estat sense voler al passar la pàgina... Amb el colze...
–...Què estàs estudiant? –em va preguntar, com si volgués fugir d'aquella situació que l'incomodava.
–Filologia catalana; enguany acabo la carrera. I tu?
Va dubtar uns segons i vaig tenir por d'haver ficat la pota.
–Ostres!, perdona –vaig afegir amb rapidesa–, soc molt dolenta per a les edats... Potser no estudies. És que en veure el llibre...
Va posar un punt al llibre, el va tancar i es va aixecar al meu costat.
–He acabat Medicina i avui em presento a l'examen del MIR.
–És clar –vaig dir jo com si hagués esclarit un enigma–, ara entenc el del llibre.
Em va mirar com si s'avergonyís del que m'anava a dir.
–Si ja et semblo un bitxo raro pel llibre, no sé què pensaràs de què sempre llegeixi poesia al metro. Tot i que, essent filòloga... –va murmurar com si parlés amb ell mateix.
Li vaig agafar el llibre amb cura:
Poemes complets
Miquel Martí i Pol
Em va caure a terra el punt del llibre. Em vaig ajupir abans que ell per agafar-lo. Era una fotografia on es veia un vagó de tren amb tot de gent molt mudada a l'andana. La hi vaig tornar, disculpant-me.
–És una foto del dia de la inauguració del metro –em va aclarir–, l'any 1924. Les de l'andana són les autoritats encapçalades per l'arquebisbe de Barcelona.
Me la vaig mirar força encuriosida. El vagó era realment bonic. Amb les seves formes arrodonides, semblava una façana modernista.
–Porto aquesta foto perquè hi surt el meu avi –va dir amb orgull mentre assenyalava un homenet que s'esforçava en treure el cap darrera de l'enorme mitra de l'arquebisbe–. Van convidar un operari i en el sorteig li va tocar a ell.
–Sou "clavats" –li vaig dir jo, rient; ell també va riure, i les nostres mirades van fondre el gel del protocol. Vam compartir angoixes del nostre futur laboral: jo abocada a la formació de preadolescents; ell amb la por de no aprovar l'examen del MIR o d'obtenir una plaça ves a saber on.
De sobte va fer un crit.
–Vall d'Hebron! He de baixar, no puc fer tard a l'examen!
Em va donar un petó a la comissura dels llavis i va sortir foragitat. Un cop a l'andana, es va aturar, em va mirar i em va adreçar unes paraules mentre es tancaven les portes. No les vaig sentir.
Vaig agafar el metro a l'endemà a la mateixa hora i al mateix vagó. I a l'endemà de l'endemà. I a l'altre... S'havia esvaït com un sospir.
Els meus alumnes d'ESO cada dia em sorprenen més. Avui hem comentat el vers de Miquel Martí i Pol: "La vida és aquest instant que sempre s'esmuny entre les mans". Embadalida, vaig topar amb un senyor que llegia dret al passadís del vagó. De l'interior del llibre en va caure quelcom a terra. Em vaig ajupir abans que ell per agafar-ho. Era la fotografia d'un vagó de tren rodó.