Somriures que podrien aturar un tren

Skye

Com cada nit, tornava a casa amb l'últim tren de la línia 1. Amb prou feines arribava a temps per pujar corrents per la primera porta. Després de passar-me la jornada amunt i avall als magatzems del centre comercial on treballava, em deixava caure baldada sobre el seient. Just al davant, entre la gent hipnotitzada amb la pantalla del mòbil, em trobava amb la dolça mirada d’una senyora amb un gos.


Cada nit em preguntava on devia anar aquella anciana a aquelles hores de la nit. Era molt elegant, però els seus ulls desprenien tristor, excepte quan somreia, que hauria pogut il·luminar  qualsevol persona que l'estigués mirant. Mai havíem intercanviat paraula, més enllà dels gestos de simpatia que em regalava cada nit, als quals jo responia amb un tímid mig somriure. Em despertava tendresa. Algun cop m'havia acostat al gosset per fer-li una carícia. Era un Yorskshire amb un pelatge brillant i ben pentinat, amb una placa que li penjava del collaret amb el nom de Pelut. Quan ho feia, notava com ella ens mirava amb una expressió de felicitat. Potser era una àvia a qui els nets no feien gaire cas i se sentia sola.


 


Em vaig penedir de no haver-li dit res la nit que vaig deixar de trobar-me-la. Van passar uns mesos en què cada cop que pujava al vagó buscava la seva mirada. Enyorava aquell moment càlid que havíem creat.


Uns mesos després, quan ja pensava que no tornaria a veure-la, anava amb els auriculars, immersa en els meus pensaments, i tot d'una dues potes van arrepenjar-se sobre els meus genolls. No vaig trigar gaire a reconèixer el Pelut. En aixecar el cap, vaig veure-la. Semblava cansada, apagada, envellida, trista. En aquell moment tampoc vaig saber què dir, però no va ser necessària cap paraula. Em va rebre amb una tendra abraçada. Feia una olor de perfum que em traslladava a la meva infància. Vaig tancar els ulls i em va venir el record de la meva àvia a la porta de l'escola, amb els braços ben oberts i el berenar a la mà. Tot seguit, vaig mirar-la als ulls per dir-li que, encara que mai ens haguéssim dit res, l'havia trobat a faltar.


Ella va respondre que de vegades no calen les paraules, i va afegir:


- En Pelut em fa feliç sense necessitat de dir-me res. De la mateixa manera, tu cada nit em recordaves que encara hi ha persones que desprenen bondat i generositat, i això és suficient.


Aquella dona desprenia pau, veritat i complicitat. Justament el que jo necessitava en el meu dia a dia atrafegat, on l'angoixa no em deixava aturar-me a gaudir de les petites coses. El regal que ens fèiem amb aquell simple gest era mutu.


Va demanar-me entre llàgrimes que em fes càrrec del gos. Tal com jo havia sospitat des del principi, estava sola i l'única companyia que tenia era la del Pelut. Per la intensitat i el sentiment amb què ens va acomiadar, vaig entendre que era conscient que no tornaria a veure’ns. 


 


Sé que vaig fer-la feliç només amb el fet de regalar-li un somriure, de la mateixa manera que ella feia que m'aturés una estona a no pensar en tot allò que m'angoixava. Ara que ella no hi és, vull ser jo qui tingui sempre un gest alegre per a la gent que trobi al meu pas.


El favor de quedar-me amb el gos ha resultat ser un regal. Cada nit arribo a casa i em rep en Pelut, recordant-me que és suficient amb un gest, una mirada, o simplement romandre en silenci al costat d'una persona per fer-li sentir que no està sola, i que si ens aturem a mirar al nostre voltant, sempre hi haurà una petita cosa que ens regali un instant de felicitat.