I si fossis tu?

Somni

Quan s’obren les portes del metro prenc consciència de la meva decisió. Una dona d’uns seixanta anys que carrega un carro de la compra florejat es disposa a sortir, i l’ajudo mentre em somriu, agraïda. Pujo al vagó mentre ella s’allunya, coixejant, per l’andana. Els meus ulls es fixen una altra vegada en el seu carro i immediatament em miro les mans, buides, sense el ram de flors que volia comprar. El vaig veure ahir a la nit, a l’aparador d’una floristeria, i en perdre’m en les seves tonalitats morades et vaig veure reflectida al vidre i em vaig imaginar que oloraves les flors just abans de fer-me un petó. Va ser un miratge tan real que em vaig preguntar si no estava revivint aquella situació i aleshores vaig saber, amb certesa, que aquell ram de flors havia de ser per a tu. Però els nervis propis d’una primera cita han fet que el ram segueixi lluint a l’aparador mentre el metro fa el seu recorregut, que avui és més llarg que mai, i que a mesura que el trajecte avança les mans em suïn més i els batecs del cor s’accentuïn. No sé si estic preparat per aquest primer contacte; per mirar-te als ulls i fer-te dos tímids petons; per saber que ets real; per poder-te, en persona, admirar. Baixo del metro i miro a banda i banda de l’andana, però no aconsegueixo veure si ja has arribat perquè una onada de turistes es dirigeixen a la sortida per visitar un dels monuments més importants de la ciutat. Així doncs, m’assec al banc per deixar de ser un obstacle en el seu camí i quan desapareixen comprovo que encara no hi ets. Potser he arribat massa aviat, potser hauria tingut de temps de comprar el preciós ram, potser t’has oblidat de la cita o t’ho has repensat a l’últim moment. El temps avança i un bocí de la meva esperança puja a cada metro que passa, em saluda amb la mà i busca un lloc per seure, deixant-se engolir pel fosc túnel que la portarà a la següent parada.


Aleshores et veig, asseguda a l’altra andana i concentrada llegint un llibre. Et col·loques un floc de cabell rere l’orella perquè et molestava la lectura, sospires i canvies de posició. Et miro bocabadat, estàs molt a prop meu, però sense saber que jo ja estic aquí perquè la novel·la és massa hipnotitzant per prendre consciència del món real. Però llavors, aixeques la vista de la lectura i els teus ulls es claven en els meus, el meu cor es paralitza i un calfred em recorre el cos. Els ulls se m’humitegen i et dic que t’estimo, que et trobo a faltar i que mai et podré oblidar, m’ensenyes la dedicatòria del llibre que llegeixes: “Per tu, amb tu, per sempre” i recordo que te’l vaig regalar el passat Sant Jordi. Amb un somriure em dius que no deixi escapar la meva vida i que no tingui por de refer-la.


Em desperto confús. Ja no estàs asseguda al banc de l’andana de davant, el bonic miratge s’ha diluït. Un metro acaba de sortir de l’estació, l’andana encara està plena de viatgers i entre la multitud apareixes tu. Em busques amb la mirada i quan per fi em veus somrius i et mossegues el llavi inferior. T’apartes un floc de cabell per deixar-lo reposar rere l’orella. Destí o casualitat? Quan per fi estem junts t’excuses pel retard. Aleshores el veig, m’il·lumina com un far ho fa amb els pescadors i m’obliga a mirar-lo incrèdul: a la mà esquerra subjectes el llibre que et vaig, que li vaig, regalar el passat Sant Jordi. El teu somriure nerviós em fa somriure a mi també i no sé si és destí o casualitat, però el que sé del cert és que demà no m’oblidaré de regalar-te aquelles boniques flors.