Cent
El metro, el seu metro està d’aniversari. I un aniversari ben especial. Ja en són cent.
Cent anys acompanyant-la cada dia, vivències i anècdotes, amors i desenganys.
Persones que van soles, amb amics, amb la família, treballadors, des de fa dècades cada vegada més turistes; nascudes a la ciutat o de fora, d’aquí i de més enllà.
Recorda els primers, els que van anar amb el metropolità de Catalunya fins a Lesseps, les primeres estacions, i com any rere any la van anar perforant per créixer més i més, des de l’Exposició Internacional de 1929 fins als Jocs Olímpics de 1992, i com va traspassar les seves fronteres per arribar a les seves germanes, ara ja amb les línies 9 i 10 en funcionament però encara amb el tram central en construcció, perforant-la de nou, explorant les seves entranyes, túnels, vies, estacions que veuran noves vides i noves històries.
Símbol de modernitat, refugi durant la guerra, connexió pels milers que hi passen cada dia, línies curulles d’activitat. Fins i tot estacions ja abandonades, i alguna que mai es va fer servir i que resta silent, mig en l’oblit, mig recuperada per cercadors d’històries, per estudiosos i per curiosos que es pregunten què hi fan allà.
Ella somriu, n’ha vist passar de tots colors. Més de dos mil anys la contemplen. A peu, amb animals de tir, amb carro i amb vaixells la major part de la seva vida. I des de fa quasi dos segles, i amb l’arribada de la indústria, el ferrocarril de vapor i tots els vehicles que van anar arribant, del cotxe al funicular, dels autobusos a la bicicleta, dels creuers al tramvia.
El metro va ser especial. El canvi de recórrer la seva pell a penetrar al seu interior, resseguint-la, impregnant-la, sentint-la.
Li agraden les grans estacions, les múltiples connexions de línies i combinacions de Sants, Catalunya, Passeig de Gràcia, Espanya o la Sagrera. Però també les menys concorregudes, les que hi són i l’acompanyen. Les mirades segures, les mirades perdudes; les mirades de joia per una bon nova, de concentració per aquell examen o entrevista, de ràbia per aquell dia que no ha sortit com esperava, d’amor sentit i d’amor amagat, mirada de dubte i aquella mirada que es va apagar per sempre.
Li han organitzat festes, volen fer una exposició molt esperada, celebracions i visites, un llibre i múltiples activitats. Ho veu i ho sent, encara que molts no l’escolten. Ella hi és, sempre, a cada instant. Ho viu tot, i tot ho percep.
L’any de l’aniversari el viurà intensament. I seguirà veient passavolants al metro, i aquells qui l’agafen cada dia, a la mateixa hora per a fer el mateix trajecte. Els té controlats, a tots. I pensa en la seva vida, els seus somnis i preocupacions; sent orgull quan veu una cara de felicitat, i voldria fer una abraçada quan veu uns ulls de tristesa.
De totes les històries ja escrites i viscudes en guarda secrets, i pensa en les que encara han d’arribar i que formaran part del seu equipatge.
Cent anys de rialles i alegries. Cent anys de tensió i de penes. Cent anys de treball i de proclames. Cent anys dels que hi són des de primera hora, per aixecar-la. Cent anys dels que tanquen quan les llums s’apaguen i el silenci inunda andanes, vies i estacions per deixar pas als que sovint no són portada, però que hi són sempre, i ella ho sap.
Sí, aquest és un any especial. Cent anys del metro. Cent anys del metro de Barcelona.