El trajecte fantasma
Quan l’Elena va pujar al metro a Passeig de Gràcia, tot semblava normal. Tornava a casa després d’un llarg dia de feina, mirant el mòbil sense prestar massa atenció a l’entorn. Quan les portes es van tancar, va sentir un calfred.
Va alçar la mirada i es va adonar que el vagó estava buit. Estrany, perquè feia només un segon hi havia gent asseguda.
Va mirar per la finestra i es va adonar d’una altra cosa inquietant: el metro no passava per cap de les estacions habituals. Els túnels eren infinits, sense cartells ni parades. Va intentar canviar de vagó, però la porta no s’obria.
L’angoixa li va fer accelerar la respiració. Va prémer el botó d’alarma, però no va rebre resposta. De sobte, la megafonia es va activar amb un xiulet metàl·lic:
—Pròxima parada: Estació Perduda.
El nom li era desconegut. Va mirar el mòbil: sense cobertura, l’hora congelada a les 22:36.
Quan el metro es va aturar, les portes es van obrir, però a fora només hi havia un túnel fosc i humit. A l’andana, una figura es retallava contra la llum tènue dels fluorescents. Semblava un home amb uniforme d’un altre segle.
—Baixi, senyoreta. Aquest trajecte no era per a vostè.
L’Elena va sacsejar el cap, aterrida. Quan va parpellejar, el metro es va sacsejar violentament i les llums es van apagar. Quan es van tornar a encendre, tot era normal. El metro s’aturava a Girona, i el vagó estava ple de gent.
Va mirar el mòbil. Les 22:37.
Va baixar de pressa, sense entendre què havia passat. Però abans que les portes es tanquessin, va veure una cosa que li va glaçar la sang: el reflex del vidre encara mostrava el vagó buit.