El destí és simple.
Avui dilluns, com cada dia, la Laura puja al tren línia R1 direcció Hospitalet per anar a la feina, fins a la Plaça Catalunya, on fa transbord a la línia vermella fins a la Torrassa on treballa.
Sempre aprofita el trajecte del viatge per posar-se al corrent amb les amistats a través del xat, sobretot en les llargues converses que té amb la seva amiga Susana, que sempre li està buscant nuvis virtuals dels quals la Laura passa molt, com d’un del grup d’excursionistes de la Susana, el Jorge, i de qui li parla cada dia amb un motiu o altre, i del que ja sent curiositat de conèixer.
Avui no hi va massa gent al tren, suposo que per les mesures d’higiene i seguretat, ja que fa poc que estem sortint del malson del maleït coronavirus. També ha pujat un noi que sempre es mira la Laura, i que avui que poden anar asseguts s’ha posat al seu costat, ja que la troba molt atractiva però mai acaba de veure-li la cara per complet, perquè sempre està mirant al mòbil. Li ha caigut un punt de llibre que la Laura sempre porta doblegat a la butxaqueta de la funda del mòbil, i que el noi s’ha afanyat en recollir del terra immediatament. Per fi li ha vist els ulls, d’un blau cel espectacular, però ella ni s'ha adonat que se la mirava, educadament li ha donat les gràcies i ha tornat amb les converses del whatsapp. Ell, en el seu silenci, pensa en el mal que fa de vegades la tecnologia, que impedeix veure pel major filtre que tenim a la cara, que és el dels ulls.
Més enllà hi ha una senyora nerviosa, que porta el nen a l’escola amb una pilota a la mà, i que el va renyant per una cosa o altra; avui porta una motxilla i cantimplora, deu anar d’excursió.
Un capellà molt gran que sempre va amb un rosari a la mà i va mirant les platges del Maresme, i gesticulant amb el cap, veient que ingrata pot resultar la tempesta incontrolada, desfent les platges, i potser també les il·lusions.
La senyora de la cistella de la compra, que sempre es va disculpant quan entra i es pensa que ha trepitjat algú. Al seu costat seu una colla d’ adolescents que sempre van molt seriosos, acabant deures o repassant les preguntes per l’ examen.
La velleta que puja al Clot i que el noi cada dia ajuda a pujar, i que el xicot dels auriculars sempre deixa seure. Al costat de la nena síndrome de Down, que plora perquè no vol anar a l’escola, ja que vol anar més estona amb tren.
La noia embarassada que va ratllant dies del calendari de l’agenda, potser per veure quan temps li queda per conèixer el seu nou fill.
Ja està arribant el tren a plaça Catalunya, on hi ha molta gent del tren que fa el mateix recorregut que la Laura fins arribar a la Torrassa, encara que ella no n’és conscient, perquè és una mica despistada. Mentre la Susana a l’andana, mig adormida deixa de respondre la pregunta que la Laura li fa al xat: "On ets?" Això de treballar d’infermera en el torn de nit no li agrada massa, perquè pensa que la nit és per dormir, però espera pacientment que la gent baixi per pujar ella al tren, quan diu: -Laura, quina alegria!
Es saluden, i al noi del darrera li diu:-Hola, Jorge!...