La línia groga
Les portes just es tanquen, i sento els meus cabells voleiar. Sempre a aquesta hora - en el meu recorregut des de Poblenou fins a Joanic- es genera una màgia única, m’atreviria a dir fins i tot, que és intimitat. Un munt de personatges, cadascú amb la seva història, ens reunim un cop al dia en aquest vagó que ens recull, i ens deixa minuts per abstreure’ns del món exterior i fixar-nos detingudament en el nostre voltant.
A Bogatell sempre puja la noia del perfum de gessamí, que em transporta a les nits d’estiu, al jardí de la casa de Tamariu. Avui trenca el seu silenci habitual, i per primer cop sento la seva veu, asseguda al meu costat, la seva olor se’m fica dins els narius i escolto sense voler la conversa que manté per telèfon. Diu que li han trencat el cor, i m’imagino una llàgrima rodolar per la seva galta, fins al terra trepitjat.
Es barregen les olors quan arribem a la parada de Ciutadella on, encara que costi de creure, oloro la flaire i quasi puc sentir l’enrenou del Zoo de Barcelona. A vegades pugen grups de nens que xisclen emocionats i les professores posen ordre, intentant que abaixin el to de veu. Avui em dono per al·ludida en la conversa xiuxiuejada d’un nen i la seva mestra.
-Marc, deixa de mirar tan fixament aquella noia. Fes el favor…
-Però i què més dona? Si no em veu!
En aquests primers dies d’estiu, els que pugen a la Barceloneta, porten amb ells l’olor de sal i la humitat de la platja. Sento a les meves pròpies galtes la calor i l’impremta que deixa el sol. Més endavant, sembla que canviem de país quan som a les parades de Jaume I, Urquinaona i Passeig de Gràcia. Entre el brogit de la gent quan enraona hi sento parlar tots els idiomes del món. Si m’hi esforço, acabaré dominant l’anglès, només d’escoltar les converses alienes dels turistes.
Sé que arribem a Girona, perquè el so estrident d’un saxo tenor agita les baranes i seients del metro. Com cada dilluns, dimecres i divendres, es presenten i comencen els millors tres minuts del meu viatge. La veu de la Nina ressona, i la pell se m’eriça. Quan passa pel meu cantó, reposa la seva mà sobre la meva espatlla, és un d’aquests rituals, una norma no escrita que hem establert sense saber-ho. La seva veu m’acompanya fins al meu destí, i com em va dir un dia “quan estigui acabant la cançó de For Once In My Life de l’Stevie Wonder, voldrà dir que just hem arribat a Joanic, per si et despistes…!”. De la Nina sé poc més que el seu nom i que és mezzosoprano, però és una d’aquelles persones ho fan més fàcil i més bonic. Em disposo a baixar del metro amb l’alegria melangiosa, que no passa de moda, d’aquesta cançó de fons. No hi ha dia que algú no s’ofereixi a ajudar-me.
-Perdona, vols que t’ajudi? Jo també baixo aquí! - una veu masculina s’escola per la meva orella dreta i arriba fins al còrtex auditiu, les sinapsis fan efecte i jo assenteixo amb el cap, esbossant un somriure tímid. El seu braç fort s’enllaça amb el meu, i saltem el petit buit entre el metro i l’andana.
-D’acord! Gràcies, t’ho agraeixo. A tu… t’agrada l’Stevie Wonder? - res més intel·ligent se m’acut per iniciar conversa amb aquell noi, que per la seva veu i per la forma d’agafar-me, sembla ser atractiu.
I mentre esquivem la gentada per trobar la sortida, parlem de música, i de la vida.