VERNE
Verne
Paris, 2 de juny 1861
Al distingit Paul Verne,
Senyor,
Us escric aquesta aquesta carta, amb l’ànim marcit, trist i amoïnat. El vostre germà Jules treballa al meu costat fa ara aproximadament uns cinc mesos i us de dir que hem aconseguit establir una confiança prou forta per explicar-nos i desvetllar-nos aquelles inquietuds més íntimes que ens arriben a sacsejar. Soc el seu editor i, en una professió com aquesta, la credibilitat és una de les eines primordials, sinó la fonamental, per tirar endavant, amb garanties suficients, els projectes literaris desitjats. Us conto. El vostre germà m’ha explicat les reticències que el vostre pare, un brillant advocat, des de sempre ha mostrat cap a la seva inclinació per la passió a les lletres i les històries més fantàstiques. Havent acabat els estudis de Dret, i després de treballar una temporada a la Borsa de Paris, Jules ho abandonà tot per ser literat. Per escriure, senzillament. No ha estat un camí fàcil, alguna obra de teatre, alguna coseta més i prou. Us puc dir, però, que, malgrat que aquest recorregut ha estat tortuós i gairebé sense llum, el vostre germà té un talent extraordinari i el món el necessita. Que té, cregui'm, una imaginació desbordant, una visió de futur que meravella. Justament, com li deia, que el món el necessita. Des de la meva modesta editorial, en breu publicarem una revista, la finalitat de la qual és la de difondre temes científics d’una forma amena i atractiva, això sí, amb una precisió i serietat indiscutibles. Jules m’ha presentat una història increïble sobre un viatge en globus que té com escenari territoris desconeguts de la misteriosa Àfrica. Després, fent gala de la nostra confiança, la seva imaginació s’ha interessat per allò que hi ha sota els nostres peus, al bell mig de la terra. M’ha explicat que, a la darrera trobada familiar, a la vostra casa d’Amiens, va exposar al vostre pare aquesta idea i que la seva reacció fou humiliant. «Un viatge pel centre de la terra! Quina bestiesa! A qui se li ha acut que l’home pugui viatjar en ferrocarril per sota dels nostres carrers, per sota de la nostra fe i de la nostra història. Com se t’acut pensar que pot haver-hi un transport que recorri les ciutats per sota terra. Quines ximpleries!». Crec que el seu pare s’equivoca. És una idea genial, un recurs que pot solucionar els greus problemes que, de ben segur, les ciutats, tal com es vagin fent més grans, acabaran tenint. El seu germà és un visionari i ha entès quin ha de ser el futur en aquest sentit. També, tanmateix, és un bon fill i les paraules d’un pare sempre són de les que s’escolten més fort, encara que el temps sembla haver-les esborrat.
Sé que el Jules té una història que passa a dins de la terra, però aquesta situació l’ha tirat enrere. Li prego que intercedeixi davant el seu germà i que l’animi a publicar aquesta obra. Que l’animi a continuar somiant despert, el món el necessita, no em cansaré de repetir-ho, la seva idea sobre un mitjà de transport subterrani és, senzillament, meravellosa i crec que no trigarem massa temps en veure-la feta realitat1 . El futur no és només de la ciència, sinó també d’aquells que pensen i escriuen dels seus somnis, de vegades, a bord de ferrocarrils que transiten per les entranyes de la nostra ciutat.
Pierre-Jules Hetzel
Editorial J. Hetzel i Cie
1 El 10 de gener de 1863 es va inaugurar a Londres la primera línia subterrània de metro amb locomotores de vapor.