A una parada de distància
Avui és l’aniversari de la mare. Tota la família porta dies preparant la festa que li tenim preparada a casa. L'Arnau li ha fet un dibuix on surten tots dos agafats de la mà i l’Aina li ha dissenyat un collaret amb perles. La Marta s’ha encarregat de comprar-li un pastís de crema d’aquells que li agraden tant i jo vull proposar-li que vingui a viure amb nosaltres. Fa temps que li ho volia demanar però ella sempre s’hi nega, així que, per fi, avui li ho diré. La mare viu a la Rambla de Fabra i Puig i, encara que no sigui gaire lluny, amb nosaltres estarà atesa per a tot el que necessiti.
– Pare, que encars trigarà molt l’àvia a venir?
– En teoria ja deu estar a prop . Deu fer uns quinze minuts que ha agafat el metro de la línia vermella.
– Doncs espero que no trigui gaire més, tinc moltes ganes de donar-li el meu regal.
Es notava que l’Aina volia que ja arribés, i la resta també. La casa estava decorada amb globus, serpentines i la taula ja estava parada per a començar la celebració. Mentre acabàvem de preparar les últimes coses, des del menjador, l'Arnau em cridà.
– Pare, et criden per telèfon!
De seguida vaig anar al menjador i vaig veure que em trucaven. El nom que apareixia a la pantalla posava “Mare” i em va estranyar que em truqués en aquell moment, ja que ella sempre feia el trajecte sense necessitat de trucar-me.
– Hola mare, on ets?
A l’altra banda, la veu d’un home em respongué i això m’amoïnà.
– Hola, li truco des de la parada de metro Urgell, necessito que vingui ara mateix per l’entrada del mateix carrer.
Sense deixar-me respondre-li, van penjar. Jo no donava crèdit a aquella trucada i els vaig dir a tots dos que havia de sortir un moment a buscar l’àvia.
– Arnau i Aina, venim de seguida. Porteu-vos bé.
Vaig agafar les claus de l’entrada i vaig sortir ràpidament cap allà. No podia entendre aquella trucada i el meu cervell li donava voltes a tot el que podria haver-li ocorregut. En arribar a l’entrada, vaig explicar a un treballador que estava buscant a algú. Després d’uns quants segons per agafar aire, m'hi vaig apropar.
– Hola, acabo de rebre una trucada des d’aquí amb el mòbil de la mare.
– Estàvem esperant-lo. Segueixi’m.
Sense cap explicació, tots dos ens dirigírem a l’andana. Aquella visió no podia creure-me-la. La mare estava a terra i semblava que no respirés. Sense pensar-ho, em vaig apropar ràpidament al seu costat.
– Mare, què li ha ocorregut?
La mare no responia i un altre treballador s’apropà a mi.
– Ho sentim molt. No sap com n'estem d’afligits. La seva mare ha sofert un atac de cor quan un individu li ha arrencat la bossa de mà del braç i ha caigut a terra.
– Mare! Mare! Si us plau, desperta’t!
– L’acompanyem en el sentiment.
– Per què, mare? Precisament avui...
No donava crèdit a tot el que havia ocorregut i vaig començar a sanglotar. Tot donava voltes al meu voltant i només tenia un pensament que se’m repetia.
– A una parada de distància, a una parada de distància...