Anem de la mà
El metro de Barcelona sempre és un formiguer de gent. Cada matí, una riuada de persones entra i surt dels vagons, cadascú immers en la seva pròpia rutina, amb els auriculars posats o amb la mirada fixa en un punt indeterminat. L'olor de cafè matiner es barreja amb el so metàl·lic de les portes tancant-se i la veu de l'altaveu anunciant la propera parada, cada dia igual.
Va ser en aquest caos aparentment mecànic on ens vam conèixer. Jo pujava cada dia a la Línia 1 a Universitat, camí de la feina. Ella sempre pujava a Catalunya. El nostre primer contacte va ser un instant efímer, gairebé imperceptible: un encreuament de mirades fugaç, però amb aquella estranya sensació que, d'alguna manera, ja ens havíem vist abans.
Durant setmanes, ens vam anar veient, sense dir-nos res. Jo llegia un llibre, ella escoltava música. Jo intentava no mirar-la massa, ella tampoc em prestava gaire atenció. Però un dia, el metro es va aturar sobtadament entre Arc de Triomf i Marina. Un anunci per megafonia ens va informar que hi havia una avaria i que hauríem d'esperar uns minuts.
Aquell dia ella va aixecar la mirada del seu mòbil i em va somriure. Un gest petit, però en aquell moment em va semblar el més extraordinari del món. Sense saber ben bé per què, vaig decidir parlar-li.
—Sempre passa quan més pressa tenim, oi? —vaig dir, amb un somriure còmplice.
Ella es va treure un auricular i em va mirar sorpresa.
—Sí... suposo que forma part de l’experiència del metro. —Va fer una petita rialla.
Així va començar tot. Els dies següents, ens vam començar a saludar amb una inclinació de cap. Després van venir les primeres converses: comentaris sobre el temps, sobre la lentitud del metro a primera hora, sobre la dona que sempre es quedava adormida en el mateix seient. Moments petits, insignificants per a la resta del món, però que per a nosaltres es van convertir en alguna cosa més.
Amb el temps, vam començar a seure juntes quan hi havia lloc. A compartir les nostres històries, a esperar-nos a l'andana si una de nosaltres arribava abans. El metro, aquell espai de presses i de trajectes repetitius, es va convertir en el nostre escenari, en aquell lloc on les nostres vides van començar a entrellaçar-se.
Un matí de pluja, mentre el metro anava especialment ple, un cop de fre brusc va fer que ella gairebé caigués sobre meu. Vaig subjectar-la instintivament i en aquell instant, entre riures i disculpes, les nostres mans es van trobar per primera vegada. I des de llavors, no les hem tornat a deixar anar.
I aquí estem, un dia més, però ara anem de la mà.