Casinos sota terra
El metro no veu mai la llum del dia, com els casinos —això pensa la Marina cada cop que entra per les taquilles velles de la línia 4. Són de museu, un atractiu turístic: les baranes del passeig de la Conxa. Malgrat els turistes que hi passen cada dia, no s’hi fan mai cap foto. Al metro, una perd la noció del temps, com els casinos —això pensa la Marina a l’andana—, si no fos perquè una pot saber l’hora i el dia de la setmana exacte només veient la gent que hi puja —hi puja. Divendres a les cinc i quarts de la tarda: mares i pares i nens sense mares i pares i estudiants i treballadors i un vigilant —sense gos. Fan cara a cansats. Aquella inexpressió tan expressiva: la tímida il·lusió d’un cap de setmana que s’enceta rere un somriure caigut. La mateixa cara de pòquer que fa la Marina quan se sorprèn veient-se pel reflex de la finestra. Perquè tenen finestres els metros si no hi entra el sol? —es pregunta. Les portes s’obren, entren més cares cansades de les que en surten. Deu somriures caiguts nous buscant alguna barra a on aferrar-se. Vuit, s’aferren a la il·lusió del cap de setmana. El nen té set, són quarts de sis —fa acrobàcies sobre la falda del pare. El nen té set —li reclama la mare, que avui no li ha tocat la loteria de seure. Un glop sonor i un glop d’aire i ja torna a fer acrobàcies. Amunt i avall a la cabina; amunt i avall i la troba —a la Marina. S’atura, la mira. Ella somriu —tard, però somriu. El nen gira el cap i troba una altra mirada, també li somriu —tard, però somriu—: l’àvia asseguda davant li somriu, l’home de maletí li somriu, la dama li somriu, el crupier li somriu, la sort li somriu!, el vigilant li somriu, el gos… bé, no hi ha cap gos, però també li somriu. Tothom li somriu —tard, però somriuen. Deu somriures aferrats a una il·lusió —com els casinos.
El número s’acaba, el nen no demana diners. Un revolt empenta als despistats que s’han oblidat per uns segons de la barra. Xocs i un parell de disculpes en veu baixa. Les cares cansades desfan el cercle i tornen a jugar al joc de no creuar mirades. Tothom torna al refugi escollit pels ulls. Tothom menys el vigilant, encara somriu. No mira al nen, la mira a ella —la Marina—, aquell somriure… Aparta la mirada —tard, però l’aparta. Torna al seu refugi. Aprofita el reflex. Tafaneja per la finestra les cartes dels passatgers. Ningú la veu. Ningú excepte el vigilant, que la troba al reflex. Encara somriu. Desapareix, el florescent de l’andana trenca l’espill, soroll estrident, les portes s’obren, la Marina baixa, el vigilant també. Aparta la gent i puja per l’esquerra de les mecàniques —es gira. Cinc esglaons més avall, encara la mira, encara somriu. Gira la cantonada, no farà el transbord de la línia 4, tres passes darrere, el vigilant, dos, esperen just a la sortida, un...
—Marina?
S’atura, es gira. Encara somriu.
—Soc en Cristian.
És en Cristian, van anar junts a secundària.
—Vam anar junts a primària.
Doncs a primària. Era al·lèrgic als gossos. La Marina somriu —tard, però somriu.
—Cristian, quant de temps! Estàs molt…diferent. Com va…tot?
—Doncs no t’ho creuràs, però ens acabem de mudar junts…
Junts? —pensa.
—Amb en Xavi!
En Xavi és el millor amic de la Marina —bé, era el millor amic de la Marina quan encara deia “millor” als amics.
—Oh! Enviem-li una foto! —ell insisteix.
Abans que pugui dir res, en Cristian treu el mòbil, l’abraça per l’espatlla i somriu. Rere seu, al fons de pantalla, les taquilles velles de la línia 4. Entra la llum del dia —és tard, però somriu.