Enyorança
Enyorança d'aquella llibertat que poc sabíem valorar, d'aquelles llargues passejades a prop del mar escoltant les gavines i observant la mort de les onades damunt les petjades de la fina i humida sorra de la platja. Van passant les hores, els dies i m'espanta pensar com serà la nostra vida quan tot aquest confinament acabi.
Penso en ell, en aquell desconegut que feia que tots els matins fossin especials, que tingués un bon motiu per llevar-me i gaudir d'aquell curt trajecte que cada dia m'omplia d'il.lusió. Enyoro els seus ulls, que eren un raig de llum i de dolçor en un dels tants vagons plens a vessar de gent immersa en el seu món artificial. Penso en les vegades que vaig deixar passar el metro per poder gaudir d'aquells moments.
Cada nit em retrec no haver-me apropat a ell, tres mesos creuant les nostres mirades i no vaig ser capaç d'apropar-m'hi, i ara en pregunto on serà i si quan tornem a la normalitat el tornaré a veure.
Estirada damunt el llit veig els seus ulls d'un blau intens, profunds com l'oceà, que em miren com si el món s'hagués d'acabar.Els seus cabells foscos, barrejats amb la blanca neu del pas dels anys, fan ressaltar la seva pell pàl.lida. M'hi apropo,tota decidida,com si no hi hagués un demà.Faig caure la meva bossa damunt els seus genolls,les nostres mans es toquen i per primer cop sento la seva veu.Puc sentir la suavitat,l'escalfor de la seva pell i la seva olor que es barreja amb l'aroma de gessamí d'aquestes quatre parets. Fa fred ,m'amago sota els blancs llençols de cotó i em deixo portar pel desig d'un somni i una il.lusió.
La seva mà es perd sota el meu cabell i apropa la meva cap a ell.Puc sentir la seva respiració,els nostres llavis s'uneixen i la dolçor de les nostres boques es barreja amb passió.Les seves mans dibuixen formes abstractes damunt la pell eriçada del meu cos nu i em deixo emportar per un mar de sensacions.Sento el rubor de les meves galtes,l'escalfor cada vegada més intensa,els meus braços estesos damunt el coixí, i obro a poc a poc els meus ulls en un gest ansiós d'abraçar-lo.No vull que s'acabi aquest moment.Els seus llavis petonegen el meu rostre, van baixant lentament pel meu coll i s'aturen sobre els pits castigats per la malaltia,cicatrius de cos i d'ànima, però els seus llavis s'hi entretenen i juguen.Les nostres mans es perden pels racons i camins,camins que ens porten a llocs íntims i humits.Amb un moviment dolç i tendre els nostres cossos es converteixen en un.No calen paraules.El seu cos és una onada que em mulla de plaer i passió.És com si les nostres ànimes s'haguessin conegut en el passat i aquell vagó ens vagi voler donar una segona oportunitat.No som dos nens,són moltes les primaveres que hem viscut, però l'edat no és cap obstacle per somiar i per sentir.
Obro els ulls,el meu cos recargolat en els llençols, torno a ser en aquesta realitat que de vegades m'espanta, amb la meva solitud com a companya i amb el desig que un dia pugui sentir l'escalfor del seu cos i la tendresa de la seva mirada.Sé que tornaré a aquell vagó i aquest cop no penso deixar passar l'oportunitat de poder sentir de nou la felicitat.
Mai no és tard per sentir i estimar.