Bakari
Miro fixament el foc, com enlluerna la nit fosca i escalfa els nostres cossos, que freguen el límit de la normotèrmia. Reflexiono com hem arribat aquí, i obtinc la resposta molt més ràpidament del que m’esperava: els manters som els grans protagonistes oblidats del metro, pràcticament tothom ens ignora, bé, tothom menys la policia.
És el meu torn.
Em dic Bakari, quan tenia 18 anys vaig marxar d’Uganda, ara en tinc 24, fa 6 que soc a Barcelona, els mateixos que fa que no veig la meva família. Vaig fugir no de la guerra, però sí de la pobresa, amb una estranya sensació al pit i una gran utopia al cap, Europa.
A mesura que m’allunyava de casa, però, el meu somni es va anar esfondrant, així com els va passar a la majoria de companys, els quals mai no van aconseguir travessar aquell immens mur horitzontal que és el desert del Sàhara. Havíem creuat un mar de sorra, però encara ens quedava un segon repte, navegar a través d’un petit estret blau que a nosaltres se’ns va fer gegant, imagino que en aquesta vida tot és qüestió de perspectiva.
Sigui com sigui, als pocs companys que quedàvem i a mi se’ns va omplir el cor de joia en trepitjar finalment la terra promesa, érem uns afortunats, els escollits, aquell indret feia olor de nova vida i a esperança. D’ara en endavant aconseguir diners seria senzill, viure bé seria senzill, ajudar la meva família seria… un somni, al capdavall tot seria un somni que només existiria als nostres caps.
Feina? Impossible trobar-ne sense papers. Felicitat? Impossible si has de rebuscar entre les escombraries per menjar. Ajudar la família? Havia de trobar una manera d’aconseguir euros fos com fos i, com sabeu, a nosaltres sempre se’ns ofereixen dos camins, la droga o la manta. Per menys perniciós (una paraula que vaig aprendre fa poc al curs de català) vaig escollir la manta.
Vaig cercar un lloc concorregut de vianants i allunyat de l’aglomeració dels meus companys manters. Cinc minuts va trigar la policia en enxampar-me i requisar-me un material que bastant m’havia costat aconseguir, ACAB!
En la segona ocasió vaig ser més cautelós, vaig instal·lar-me al metro de Plaça Catalunya, on us vaig conèixer. Allà estava protegit per les desenes de compatriotes africans amb els quals compartia ofici però no material. Més difícil la venda, sí, però més segura també.
Jo, que tant havia somiat en el tebi sol de Barcelona (bé, en realitat somniava en el sol de qualsevol ciutat europea) em vaig trobar guanyant-me la vida amagat a sota terra i patint persecucions cada dos per tres. De vegades em sentia com una rata amagada a la cuina d’un palau burgès que l’únic que intenta és portar una mica de formatge als seus ratolinets. No em dedico a això per vocació, m’hi dedico per pura necessitat.
I ara aquest ratolí es troba amagat aquí, en una vella fàbrica abandonada del Poblenou, sense ingressos per culpa d’un enemic invisible que poc entén de fronteres i amb la por al cor, ja no només de no ser capaç d’enviar diners a la família, sinó que aquest virus arribi allà també i no pugui fer res per ajudar-los ni per evitar-ho. Jo no havia vingut aquí per sentir-me així, jo havia vingut aquí a guanyar-me la vida dignament. Encara ho intento. I tu? Quina és la teva història?