Negre i rodó
L'home negre del cap rodó. Dins del vagó, en direcció al Paral·lel. La meva neboda té una obra de teatre. Tota la setmana treballant, els caps de setmana en compromisos familiars, quan el que voldries és quedar-te tancat a casa descansant del món exterior, de tu mateix, d'ells, de tot.
Dins del vagó, la composició sembla aleatòria però té ritme. Els caps, els cossos de la gent s'equilibren entre ells. És un quadre, una obra d'art. Una reflexió de la vida actual, del nostre temps i, entre tots, l'home negre del cap rodó.
Amb uns texans una mica justos que li estrenyen una panxa mentre ell mira el mòbil i somriu. De tant en tant, aixeca la vista. Es veu bondat als seus ulls.
De petit, quan anava a l'escola amb la mare, de vegades, arribant tard, havíem d'agafar un taxi. Casualment, l'únic nen negre de tota l'escola i el seu pare esperaven un taxi al mateix cantó que nosaltres. El senyor Feliciano, així es deia el pare, treballava en algun consolat d'un país. Aquest senyor ens convidava a compartir el taxi i anar tots junts. Jo detestava arribar a l'escola amb aquell nen negre, l'únic i diferent. Racisme infantil, vergonya? Potser les dues coses. El fet és que el gest d'aquell home amable ara es veu reflectit en els ulls de l'home negre del cap rodó i la bondat del diferent esvaeix els colors, que, de totes maneres, tampoc tenien cap valor diferencial.
Propera parada: Paral·lel