La pèl-roja de les 8:23.
La Pilar conduïa l’autobús de la línia setanta des de feia onze anys. De set a dues. Cada dia la mateixa ruta, el mateix trajecte. La Pilar hauria estat capaç de fer-la amb els ulls clucs, et podria haver descrit cadascun dels semàfors, de les corbes, de les rotondes. Podria fins i tot haver mencionat tots els sots que haurien de ser arreglats sense tenir-los davant. Era dijous, i van trucar la Pilar per tenir una reunió amb el seu supervisor.
El que més li agradava de la seva feina era observar la gent. Sobretot aquells que eren regulars, que tenien una rutina. Imaginar-se les seves vides, plenes d’amants, d’amors falsos, de diumenges al sofà i de parelles que no s’estimen o de les que s’estimen en secret. A vegades hi havia algú que li cridava més l’atenció perquè la seva història li havia quedat millor. Aleshores sempre es fixava si la tornava a veure, si un altre dia anaven acompanyats o portaven algun detall que confirmava o s’allunyava del que ella havia pensat. Cada vegada que alguna petita cosa encaixava a la perfecció, somreia cap a dins i s’apuntava un punt al seu marcador imaginari.
Però per damunt de tots els passatgers hi era ella: la pèl-roja de les 8:23. La primera vegada que s'hi va fixar va ser un any i mig abans. Sempre s’esperava allí. Just sota el banderí de la parada, amb els ulls perduts, mirant endavant amb els auriculars posats. Cada dia, sense cap excepció. Mai arribava tard, mai agafava l’autobús anterior. Ni el següent. El primer dia que la va veure portava ulleres de sol. Ningú porta ulleres de sol a les 8:23 del matí. Així que s’havia imaginat que havia sortit el dia abans. Però, per molt que volgués,no trobava cap història a l’alçadadel que li transmetia. I a poc a poc, sense saber com, va començar a desitjar amb totes les forces conèixer-la, i no només això, sinó formar part de la seva vida.
Cada dia, sense excepció, la noia pujava al autobús i deia bon dia amb un somriure. I aquell era el seu moment, la Pilar sospirava i li retornava la rialla. No s’esforçava ni a parlar, sabia que ella ni tan sols la sentiria. Dies i dies havia pensat en dedicar-li un què tal, intentant iniciar una conversa que sabia que no la duria enlloc, allò que ni la Pilar, ni el seu marit ni fills es mereixien. Així que callava i mirava pel retrovisor com ella validava l’abonament, sempre amb una mica d’esperança que no funcionés, que això l’obligués a parlar-li. Però no passava mai. Després la noia es quedava allí, dempeus, amb els ulls fixats en alguna part i aquella mirada fosca i perduda tot i haver arribat als trenta. Absorta totalment de la realitat, com si tot el món que l'envoltava no li importés un rave, com si la vida que corria al seu voltant no pogués concernir el seu món interior. Els dies que aconseguia seure, treia de la seva bossa granat un llibre, cada setmana diferent, i devorava pàgina rere pàgina sense aixecar el cap ni un instant, només el precís moment en què havia de baixar.
I així la Pilar, sense adonar-se’n, es trobava somrient quan la veia recolzada esperant que arribés, com si realment l’estigués esperant a ella, intentant que la porta li quedés just al davant, cada dia amb una mica més de precisió, frenant una mica més lent, una mica més a prop. I es trobava fent aquelles tretze parades amb més subtilesa, amb frenades suaus, sense canvis de carril, amb una conducció més lenta i delicada, i s’imaginava que era ella qui recorria amb els seus dits la pell de la pèl-roja de les 8:23.