SIMETRIA PERFECTA
El dia no acompanya. Uns núvols espessos cobreixen Barcelona com si d’una capa protectora es tractés. El temps s’arrela a mi com un rellotge que no avança però, decidida, camino gaudint de les onomatopeies que em regalen els bassals d’aigua que cobreixen les rajoles de la ciutat. Avançant en camins paral·lels, uns edificis plens de vida ens separen la distància obligada, i més. Tots dos veiem, al final del recorregut, una petita llum esperança.
Ella entra davant meu, saluda d’una subtil forma cordial la conductora i ocupa una petita part de la buidor d’aquell bus. Jo m'assec al costat de la finestra i observo la nova Barcelona. Avui circulem a una velocitat més accelerada i, a poc a poc, el meu cor va agafant aquesta sintonia. En els meus ulls es reflecteixen les gotes de pluja de l’exterior. La conductora em demana si estic bé, afirmo i segueixo observant el terra mullat de la ciutat; m’endinso en les imatges que es projecten al meu cap. Els records, per un petit instant, eclipsen les meves preocupacions. Però no, un contrast dins meu ho impedeix rotundament: entre el meu cor, que batega a velocitats elevades; i la meva respiració, lenta i profunda, que es coordina al ritme d’una melodia de música clàssica que el meu avi em posava ja fa uns quants anys.
De sobte, es construeix una simetria perfecta entre el meu interior i la buidor dels seus carrers.
Una nena en un balcó de Passeig de Gràcia em saluda. Bé, saluda el bus que passa pel seu carrer, i al que circula darrere nostre, i al que s’acosta en sentit contrari. Aquest petit gest ens connecta amb la conductora, que en un instant m’observa pel retrovisor central. La noia demana la següent parada. El so, en clicar el botó, em recorda que la nena del balcó m' ha fet evadir completament de la realitat. M'adono que la següent parada també és la meva i ho agraeixo internament a la desconeguda que ha premut el botó. Primer baixa ella, després jo. Tots dos donem les gràcies a la conductora a través dels vidres enormes plens de gotes que encara llisquen. Segueixo els seus passos, sense així voler-ho. El destí ens condueix cap al mateix lloc. Ens creuem amb tres sanitaris i entrem, a l’espera d’una aventura, probablement de les que deixen petjada.