I després, què?

Atena

Avui la Mariana i l'Andrea es connecten novament per Skype. Són amigues de fa anys, es van conèixer a la universitat, però no viuen a prop. Una viu a Santa Coloma de Gramenet i l'altra a L'Hospitalet de Llobregat. Des que van acabar els estudis tenien per costum trobar-se un cop al mes per posar-se al dia de la seva vida. Sempre quedaven a la població d'una d'elles i menjaven unes tapes en algun bar popular de la zona. Per això havien de travessar tota la línia 1 del metro de punta a punta, cosa que els costava ben bé una hora, però la seva amistat bé s'ho valia.


Ara han modificat aquest hàbit. No es pot sortir de casa i han canviat les seves trobades per converses via Skype, això sí, en aquests moments, un cop a la setmana: la solitud fa que necessitin la companyia més que mai.


-Hola, bona tarda, Marina.


-Hola, què tal. Com estàs?


-Bé, estic bé i força esperançada -respon l'Andrea-. Has sentit les notícies d'aquest migdia? Diuen que sembla que l'expansió del coronavirus decreix i potser ben aviat podrem sortir al carrer i de mica en mica començar a fer vida normal.


-Uf! no sé. Jo no ho veig gaire clar. El desconfinament serà molt lent i progressiu ,i crec que encara queda força temps perquè la situació es normalitzi del totl


-Tu sempre tan pessimista, Marina! Jo ja sommio en el que voldria fer després d'aquest desastre.


-Pessimista, no: realista! I tu sempre tan ingènua! Però bé, què és el primer que faries?


-Quan pugui sortir de casa i agafar el transport públic, el primer que faré serà anar a la Barceloneta – comenta l'Andrea-. M'agradaria beure una cervesa i cruspir-me unes patates braves prenent el sol en algun dels seus xiringuitos. I si fa calor, banyar-me al mar. Necessito trepitjar la sorra calenta amb els  peus, sentir el sol escalfant la meva pell i refrescar-me en la immensitat del mar Mediterrani.


-Tu sempre tan romàntica, Andrea! Doncs jo crec que el primer que faré és anar a la perruqueria. Porto uns cabells que semblen un desgavell i ja se'm comencen a veure les arrels. Això, i anar a depilar-me


-Tu, tan pràctica com sempre! Jo això també ho necessito, però no és una de les meves prioritats. De veritat, Marina, no trobes a faltar poder passejar tranquil·lament pel carrer, parlar amb els veïns i les veïnes i gaudir dels espais oberts i de les multituds?


-Ja saps que jo sempre he estat una persona més aviat solitària i no m'agrada gaire estar en llocs amb molta gent, a més, ara tinc més temps per llegir que mai. La meva afició predilecta.


-Sí, és veritat -afirma l'Andrea-. Jo soc més sociable i sempre he realitzat moltes activitats, com cantar o ballar. Ara trobo a falta aquests hobbies i les amistats i coneixences, fins i tot enyoro agafar el transport públic per venir a Santa Coloma.


-Sí, jo també, Andrea. Potser el primer que haurem de fer és pujar novament al metro i fer unes tapes en algun dels nostres bars predilectes. O millor encara, a la Barceloneta!


-Sí, això és el primer que farem quan ens puguem veure en persona. I tant de bo que el metro vagi ple de gom a gom. Això voldrà dir que l'epidèmia ha estat controlada i finalment ha arribat la normalitat.


 


I així, entre desitjos i somnis continua la conversa de l'Andrea i la Marina, les dues amigues que ara es troben confinades a casa seva per unes circumstàncies que ningú desitjava.