Records en roig
No tothom té la sort de poder dir que Barcelona és casa seva. És, sense dubte, una de les ciutats més increïbles que he trepitjat, i prometo que ho dic el més objectivament que els meus records em permeten. Són tantes les coses que hi he viscut, que tant fa on sigui: sempre que penso en Barcelona, que la veig en una foto, que en parlo amb algú o que hi passejo, em sento com a casa. La ciutat sempre s’ha refet dels cops que ha rebut, que no han estat pocs en tots els seus anys d’història, i suposo que és per això, per la força dels seus habitants, que la relaciono sempre amb el color vermell. Val a dir que també hi té a veure el fet que fa anys i panys que faig servir el transport públic de la ciutat, sempre marcat pel roig del TMB, i especialment la Línia 1. Els vagons de la Línia vermella són uns dels llocs de la ciutat on he passat més hores, juntament amb el mític bar del barri i la biblioteca de la Universitat.
Encara recordo aquelles setmanes en què el meu pare va estar ingressat a l’Hospital de Bellvitge després de tenir un accident amb la moto i em passava el dia sortint i entrant de l’última parada de la línia. I quantes vegades dec haver baixat a Avinguda Carrilet per assistir a concerts i festes a la Sala Salamandra? Per no parlar de l’obligada visita a la Rambla Just Oliveras durant les Festes de Primavera de L’Hospitalet. Podria recórrer la parada de Santa Eulàlia amb els ulls tancats, que segur no m’entrebancaria: visc just al costat, així que és la que més vegades he freqüentat. I què és Plaça de Sants sinó el punt de reunió amb tots els amics de la infància, el lloc de quedada oficial per qualsevol trobada? Per la seva banda, Espanya és sempre sinònim de visites als museus o macroconcerts d’adolescent. A Rocafort hi vaig tenir una novieta que no em va durar gaire, però que recordo amb molta tendresa.
Universitat em transportarà sempre a aquells anys que vaig fer de monitor en un esplai del centre de la ciutat, Catalunya a les manifestacions i Urquinaona a totes les vegades que vaig haver d’anar a buscar el meu germà al Conservatori del Liceu. Els meus amics saben que l’Arc de Triomf és el meu monument preferit de Barcelona, així que sempre que hi passen me n’envien alguna foto. Per a la majoria de gent, Glòries és equivalent d’obres, però per mi sempre ho serà de vida universitària. Precisament una de les millors amigues que vaig fer durant aquella etapa vivia a Sagrera i havíem celebrat grans festes al seu pis. A Sant Andreu hi havia un restaurant japonès on la Paula i jo acostumàvem a anar els primers mesos de sortir junts. Un dels meus primers rodatges com a periodista va ser a Trinitat Vella, on diria que no he tornat més des de llavors, la veritat. I, per últim, com oblidar el dia que, per entretenir-me mentre ells em preparaven una festa sorpresa per celebrar els meus 30 anys, els col·legues em van fer anar fins a Fondo amb una excusa tan barata que ja ni recordo.
Ara que soc aquí, en una sala d’espera, mentre la Paula dorm amb l’Ot, el nostre fill acabat de néixer (tan acabat de néixer que encara se’m fa estrany dir-ho), dins d’una habitació d’hospital, tiro enrere i m’adono que he tingut molta sort amb totes les persones que han passat per la meva vida i, sobretot, amb les que s’hi han quedat. Que tot just ara estreno una vida nova, plena d’il·lusions i pors, però també de centenars de records, tots connectats per una línia vermella, la del metro de Barcelona.