Happy path(s)

Set.

El nen ha dibuixat una parada d’autobús. Plou. Hi ha uns guixots blaus que ocupen tot l’espai reservat per al cel i que s’acaben barrejant amb el vermell de la marquesina i el gris de l’asfalt. El pare li pregunta què són les figures que troben aixopluc en aquell refugi al bell mig de la Diagonal. Ell somriu. 


-       Aquest és un cérvol, papa...! 


-       Un cérvol? – L’home fa una ganyota mentre s’hi fixa bé per acabar descobrint que, efectivament, aquell animal sembla un cérvol. 


-       ... i aquest altre, el del costat, és el senglar que li fa companyia. Mira com riuen; ho veus? Riuen perquè plou però estan contents. A ells no els molesta la pluja.


El petit repassa les dues grans boques corbades que converteixen el gest del porc salvatge i el del seu company en una congelada però indiscutible demostració de felicitat. El pare, satisfet en veure que la creativitat del seu fill no s’ha vist gens afectada pel confinament, ben al contrari, sospira i li demana que enganxi el dibuix amb blu-tack a la porta de l’armari, amb els altres, i que en faci una fotografia. Que així la podrà guardar al mòbil.  


Satisfet, el nen s’aixeca fent un saltiró del sofà i corre escales amunt amb el full a les mans. El pare observa aquella escena meravellat, immòbil, en silenci. El petit l’enganxa amb els altres. Espera, papa, que he d’activar la càmera, diu mentre desapareix de la pantalla durant uns segons, els que passen fins que rep la notificació d’entrada d’un nou missatge a whatsapp, i el nen torna a aparèixer com si res, somrient, al facetime.


-       Quan tornaràs, papa? 


De sobte, la realitat es torna a instal·lar, incòmoda, entre ells. L’home sent una fiblada a l’estomac, empassa saliva i dibuixa el millor somriure que és capaç d’esbossar. Aviat, li diria. Aviat, li voldria dir. Però sap que no és veritat. Així que manté el gest i deixa anar aire molt a poc a poc. 


-       Què fa la mama? Que no és amb tu? 


El nen remuga, però torna a baixar al menjador. S’asseu de nou al sofà i belluga el telèfon fins que la mare apareix a la pantalla. La dona s’eixuga una llàgrima rebel, valenta però rebel, i li dedica un petó al seu company mentre comparteix un enyorat t’estimo amb els llavis. El petit torna a enfocar la càmera cap a ell. 


-       Te’n vas a dormir ja o encara tens feina? 


-       Qui hi ha d’anar ets tu, fill. Que és tard...  – sospira el pare, que de bon grat l’acompanyaria i s’estiraria al seu costat com tantes vegades ha fet - Te’n recordes del que et dic cada nit abans de posar-te a dormir? Te’n recordes de com t’estima, el Papa? 


-       Infinit... – diu el nen amb un fil prim de veu. 


-       I què mes? – sanglota el pare. 


-       ... i per sempre. 


Es fa un silenci. Els ulls del nen brillen. L’home s’hi veu reflectit com si en aquell mateix moment fos allà, amb ell, com si l’hagués de poder acaronar mentre els tanca, com si hi hagués un bri de normalitat en aquella mirada en què tantes vegades s’hi ha perdut gairebé per accident. 


-       Doctor - diu una veu femenina que acaba d’entrar a l’habitació – el necessiten a la UCI. Ho sento molt... 


Ell fa que sí amb el cap. Torna a mirar aquells ulls i es dedica un segon més de regal mentre s’acomiada amb la mà tot esperant que el petit, amb aquell posat trist que ja s’ha convertit en habitual cada dia a aquesta mateixa hora, faci un petó al vent per dir-li adeu. 


-       Sí, per sempre... – diu el nen mentre prem el botó vermell a la pantalla del telèfon mòbil.