Qui em jutja?
Tu! Una altra vegada, tu! Com cada matí quan agafo el metro per anar a treballar ja m’esperes, pacient i ansiosa, per jutjar-me!
La teva mirada inquisidora. Què vols? Per què em mires? Deixa’m, allunya’t! No en vull saber res, de tu! Sí, d’acord, ho faig! És el que toca, no? El que fa tothom…Doncs jo també! Què vols, què esperaves? Que fos valenta? I què és ser valent? Va, que fàcil dir-ho, fes-ho tu! Que no em miris, et dic!
Cada vegada que aixeco la mirada, m’observes, m’interrogues i sí, també em jutges! Cada matí, una vegada, i una altra, i una altra…QUE PARIS!!!! No ho puc deixar, no ho puc canviar, no em puc canviar...ja és massa tard! No puc sortir d’aquesta espiral, de la rutina, del que conec , domino i controlo...em fa estar segura…que què vols, et dic?! De veritat, no em miris més, no em jutgis...
Com cada matí, quan m’assec al metro, la meva mirada reflectida en el vidre m’espera, aguaita tranquil·la i amb calma…una altra vegada, per jutjar-me…és això el que vull? És aquesta la vida que vull? No em miris...no em vull mirar.