El vagó de l'amistat
Les vuit del matí, uns ulls tristos miren a l'infinit des de l'altra banda del vagó, ja fa dies que l'observo, sempre a la mateixa hora, sempre al mateix vagó…
Avui per fi m'he decidit a acostar-m'hi, en silenci, quasi de puntetes. Els seus ulls desprenen desencant i desesperació, les llàgrimes brollen amb timidesa, com si no volguessin ser descobertes.
M'atreveixo a dedicar-li un somriure, càlid i discret, només vull dir-li que no està sol, ell m'entén i me'l retorna.
Dins del cos de la meva bossa de mà busco un mocador i l'hi ofereixo. De sobte el metro s'atura i tot queda en la foscor; és llavors quan una mà forta i delicada alhora agafa la meva i la prem, suaument, buscant l'aixopluc de la tempesta dels seus pensaments amargs. Torna a posar-se en marxa el tren i a la següent parada ell baixa...
... Han passat ja uns mesos i cada dia, a la mateixa hora, el desconegut i jo ens busquem amb la mirada, somriem i seguim el nostre camí.
Avui, però, és tot diferent, avui ha vingut cap a mi i, amb una veu dolça i tranquil·la, m'ha dit: GRÀCIES!!! Jo no he pogut articular paraula i ell ha seguit dient: "M'has tret del pou on era, m'has retornat la il·lusió de viure."
...
Des de llavors han passat deu anys i el temps ens ha convertit en amics, amics que no necessiten dir-se un sol mot per saber que hi són i que sempre hi seran.