Targeta confinada

tribinha

Quin honor haver estat l’últim company de viatge d’en Bonifaci! Jo i el seu inseparable bastó. I ironies del destí, la seva última parada va ser l’andana direcció Fondo de Plaça Catalunya. Allà, en aquell mateix lloc on el vell va tancar els ulls per última vegada, va iniciar fa uns quants anys el seu descobriment del món suburbà. Tant li va agradar l’experiència que fins i tot va abandonar el seu poble per instal·lar-se a la gran ciutat i descobrir-la a través del metro. I tot amb l’ajuda de l’amable taquillera que va obrir-li les portes de la xarxa subterrània.


Va ser ella qui em va apropar a en Bonifaci. Li va explicar que com a jubilat podia tenir una targeta rosa que li permetia fer tants viatges com volgués. I em va guardar com el seu més preuat tresor.


Fa dos mesos que no podem sortir de casa per culpa d’un virus molt contagiós que circula per l’aire. Però cada dia, em ve a buscar a la seva butxaca de la jaqueta i recordem els nostres viatges junts.


El primer va ser un passeig per les Rambles barcelonines. Tot i que no es va voler barrejar amb la gentada, es notava molt l’ambient festiu de Sant Jordi. Asseguts en un banc, Bonifaci i jo observàvem joves, grans i avis amb roses de tots colors i bosses plenes de llibres a la mà. Igual d’emocionant va ser la visita a la Sagrada Família. El vell va quedar tot fascinat amb la majestuositat del monument i es va lamentar  que mai no podria veure l’obra acabada. Un cop finalitzada la visita, vam tornar de nou a la línia 5 del metro, en direcció Vall d’Hebron, perquè l’amo havia sentit la història d’una estació fantasma de Sagrada Família i Sant Pau Dos de Maig. Però, per molt que vam mirar per la finestra, no va poder veure l’estació Gaudí. De tornada, vam agafar la línia 2.


Setmanes més tard, ens va divertir intentant sortir del Laberint d’Horta. Allà vam patir un gran ensurt, perquè en un petit descuit, a Bonifaci li va caure la cartera sense adonar-se'n, i durant una bona estona vam estar separats l’un de l’altre. Jo no el podia cridar i el vell, mentre sortia del parc en direcció al metro, es va començar a posar nerviós. Un menut em va veure al terra (millor dit, va veure la cartera) i la seva mare va suposar que li havia caigut al Bonifaci. El vell li va agrair molt afectuosament que li hagués retornat la cartera.


Una altra de les excursions que més ens va agradar va ser la que vam fer a la línia 9. En Bonifaci semblava un nen petit veient com el metro es movia sol, sense conductor.


Bonifaci es va cansar de la soledat de casa. S’havia acostumat al bullici de la gent i a les presses dels passatgers del metro. Va voler anar a l’Arc del Triomf, l’últim gran monument barceloní que li quedava pe veure. Més lentament del que li hauria agradat, van enfilar cap a la parada de Plaça Catalunya, em va validar (sí, reconec que no m’agraden les màquines de validació, em fan massa pessigolles). Va seure al banc de l’andana esperant pacientment el metro. El metro va obrir portes, però Bonifaci no va pujar. Allà estava, quiet, al banc. El bastó en una mà, jo, la targeta rosa, en l’altra. Estava mig somrient. La seva aventura al metro i a la vida es va acabar al mateix lloc on l’amable taquillera li va ensenyar un nou món.