El refugi.
Estava esperant sortir del seu amagatall tan bon punt la gentada anés desapareixent. Sí que havia notat que darrerament hi havia menys personal amunt i avall, però no en feia massa cas. En aquest món no deixaven de passar coses curioses i estranyes. I ell no hi donava gaire importància, a tot plegat. S’hi trobava bé allà baix.
Quan li va semblar que ja feia estona que no passava ningú, va obrir la porta lentament. No seria la primera vegada que s’enduia un bon ensurt i calia anar amb compte. Va fer un cop d’ull a esquerra i a dreta, i sortí. Des d’on era distingia una part de l’andana, que estava deserta, i, a poc a poc, s’hi acostà. Ja havia passat l’últim tren feia una estona. Podia notar les diferents olors que els darrers passatgers hi havien deixat. Aquí una aroma forta d’un perfum, allà una altra de més dolça d’algun pastisset. La suor d’algun treballador en acabar la seva jornada. Li divertia intentar imaginar què feien, on anaven i d’on venien, totes les persones que un moment o altre passaven per aquell punt. Era com un joc.
De dia només havia sortit comptades vegades per agafar alguna cosa per menjar o per aprovisionar-se de quelcom que li fos indispensable. Procurava fer-ho a primera hora, abans que obrissin el servei i quan encara era fosc, per barrejar-se amb la poca gent que viatjava durant aquella estona. Havia trobat aquell refugi després de molt d’ esforç i no estava disposat a deixar-lo perdre. Allà se sentia segur i tranquil, lluny del brogit i la cridòria de fora. Ningú no l’havia molestat d’ençà que s’hi havia amagat. Devia ser que feia molt temps que no s’utilitzava aquell quartet i no el trobaven a faltar. Recordava vagament haver llegit que aquella estació era una de les més antigues de la ciutat, i formava part de la primera línia que s’havia construït, aviat en faria cent anys. A més a més, per sobreviure, en tenia prou amb quatre coses : una cadira vella, una petita taula rodona, i un matalasset d’aquests que s’utilitzen per fer exercici i que s’havia emportat de casa.
Però quan arribava la nit ell era el rei del soterrani; podia anar amunt i avall per les andanes, i pujar i baixar les escales tants cops com volgués. Li agradava especialment ballar al ritme de la música dels seus auriculars, mentre prenia el passadís de l’enllaç que duia a l’altra línia. Era prou llarg per poder-s’hi deixar anar i lliscar per les rajoles com si patinés. Cantava i cridava tan fort com li era possible perquè allà ningú no el podia sentir. Aquell era el seu espai ara i no trobava a faltar res del que hi havia fora.
Potser per tot això no s'havia assabentat de tot el que passava a dalt, de la gent que no podia sortir de casa, dels pocs que ho feien anant amb molta precaució, dels animals que cada cop s’atrevien més i començaven a ocupar els carrers. Tot havia canviat, però per a ell tot seguia igual.
No en sabia la raó però darrerament li venia al cap la lletra d’aquella vella cançó, que recordava com si fos ara :
Com si fos un gran ocell
voldria jo volar.
Damunt el mar immens
cel blau enllà, enllà...