Els errors de l'ahir
L'ancià de cabells grisos es va escurar la gola, a mesura que, amb el moviment de les mans, feia seure la quitxalla que l'envoltava. Sota el cel estrellat cremava un foc que aixecava guspires que es perdien en la nit. Quan va tenir la jove audiència prou atenta i asseguda, formant un semicercle al voltant de la foguera, va prendre possessió del seu lloc, sobre la roca polida que li feia de seient, just sota aquells estranys símbols, restes d'una antiga cultura. O TAN. Va fitar la mainada i amb aquella veu esquerdada pels anys, va començar el seu relat:
-El que ara us explicaré és tan cert com que la lluna penja sobre els nostres caps, tan real com que el dia succeeix a la nit o com que el temps ens esgarrapa la pell. Ara fa deu centúries, l'home antic caminava per sobre el planeta prenent possessió de tot allò que li venia de gust, escampant la seva congènita destrucció arreu. S'havia reproduït incessantment, malmetent i esgotant tots els béns naturals, cremant la terra i emmetzinant l'aire. Eren tan mesquins que, pel benefici d'uns pocs en sacrificaven molts. Vivien permanentment connectats a una realitat que no era la que podien tocar, sinó a un món d'il·lusions i vanitats dins d'aparells de brillants pantalles. S'havien convertit en una plaga, en llagostes que només deixaven desolació al seu pas.
A aquelles alçades, el públic restava atrapat pel relat, com una arna a la llum
-Però sempre hi ha forces poderoses que escapen al nostre enteniment, una saviesa natural que dona oportunitats, i si no s'aprofiten, les treu. Una malaltia, una estranya mutació es va escampar per tot el globus, amenaçant la manera de viure d'aquells éssers tan miserables. Aquella afecció els prenia l'aire que havien contaminat, els recloïa intramurs per deixar que el verd guanyés espai al gris i perquè la resta d'espècies recobressin l'espai perdut. Com a estirp tossuda que era, van provar de trobar un remei en forma de vacuna, cercant els anticossos que guanyessin aquell virus que els amenaçava. Després de molts esforços i moltes morts ho van aconseguir. Quasi vuit mil milions de persones van injectar-se el remei que els mantindria protegits d'aquell mal que tanta mortaldat havia produït. Però com he explicat, hi ha una saviesa antiga i universal que tot ho regeix, que tot ho regula, i aquell remei per a la pandèmia va comportar, encara no se sap per què, l'esterilització de més de tres quartes parts de la població, cosa que si bé no duia a l'extinció de la raça, feia que en un parell de generacions quedés autoregulada. Van embogir. La població mundial es va delmar abans d'hora per culpa de guerres i acarnissaments, i nosaltres, els fèrtils, estàvem al mig del conflicte. Al final ens vam amagar al subsòl, refugiant-nos als budells de les ciutats, aprofitant les línies del metro, mentre en la superfície vivien la por de la desaparició. Els fèrtils vam decidir de no reproduir-nos fins que no poguéssim tornar a veure el cel. Aquests símbols que veieu aquí són les restes de l'estació on es van refugiar els meus avantpassats, crec que es deia Fontana. Sigui com sigui, el temps va fer la seva feina i els supervivents van poder tornar a respirar en llibertat, vivint el seu present, lliures del jou tecnològic i en comunió amb la natura i la resta d'espècies. Per això avui celebrem la festa de la restauració, de tornar a ser.
-I perquè, baba?- va preguntar-li un dels més menuts, de no més de nou anys
-Per no tornar a repetir els errors de l'ahir.