La vida en rodes
Són les 11 del matí, estic a l'estació de Sants. A l’entrar al vagó del metro, em submergeixo en un món paral·lel, on conviuen centenars de pensaments, pors, somnis, cors trencats, ànimes, il·lusions i desesperances. Però no escoltem, són un crit silenciós.
Cadascú va a la seva, submergits en els mòbils, escoltant música o alguns més temeraris, llegint un llibre; en veure'ls, sembla que se senten superiors perquè escapen de la tirania de les xarxes socials. Tal vegada tenen raó i són una espècie en extinció.
Estava submergida en les meves reflexions, quan vaig veure entrar un home d'uns seixanta-vuit anys, de cara afable, baix d'alçada, però tan fermament aturat que em vaig girar per a escoltar-ho. Es deia Carlos i era de Colòmbia, era migrant en situació administrativa irregular i no aconseguia treball.
En aquest moment, vaig pensar que demanaria algunes monedes com a col·laboració, però no va anar així. Em va impressionar que a la seva edat, s'aventurés a deixar el seu país i comencés la seva travessia tan incerta a Barcelona.
- És un valent o un boig! -vaig pensar.
Però Carlos tenia una cosa especial als seus ulls: dignitat.
Portava una bossa amb jocs didàctics, tan ben elaborats i amb les seves instruccions impreses. Les venia a euro. De bon grat, li vaig comprar un joc i per primera vegada vaig sentir que no estava donant una almoina, estava pagant un excel·lent treball fet a mà.
Els migrants... hi ha tants "Carlos" caminant pels carrers de Barcelona, agafant el bus, el tren i el metro...N'hi ha tants que transiten pels carrers amb les seves històries: unes d'esperançadores id' altres molt doloroses.
Molts migrants invisibilitzats, perquè incomoden; altres migrants que després d'enfrontar-se a la mar i arribar a terra, caminen hores per a buscar el seu sosteniment. Ferits per l’absència de les aromes, colors, sabors, costums i rostres coneguts. Somiant en un futur, buscant oportunitats, mentre miren amb nostàlgia les fotos dels seus fills que creixen lluny de les seves abraçades. Uns altres són fills que mentre s'acomiaden de la seva mare per la finestra d'un mòbil, enyoren la mirada de la seva mare mentre menteixen dient que estan bé i que han menjat.
Hi ha tantes històries, rostres, vivències... i encara que realment no sé quina serà la història de Carlos, m'agradaria pensar que després de llegir aquest relat, cada vegada que entris dins el metro, pots mirar al teu voltant i veure les històries darrere de cada rostre. I si et topes amb Carlos, li pots comprar un joc didàctic i en pagar-li, mira'l als ulls perquè es torni visible.
Disculpa, però aquí acabo el meu relat, he arribar a la meva estació, haig de baixar corrents.