20 de març de 1964 (de Vilapicina a Horta)
Cada matí les veia i desitjava torna a veure-les a trenc d’alba dia rere dia, em meravellaven, i era tan magnètica la seva imatge que els meus sentits trontollaven i jo no hi podia fer res. Em deixava portar per aquelles criatures estranyes que habitaven al túnel de l’estació de Vilapicina, fent cavernes entre el llot durant els anys en els quals les màquines drenaven les aigües subterrànies per allargar la línia 5 fins a Horta. Eren éssers de fang que es van fer a si mateixos, com petits albats de pols i sorra, entre esvorancs i vies d’aigua. Barrinaires d’esperança, terrissaires del no-res, no hi havia llum per ells, només un fràgil vesprejar i una nit bruna interminable.
Jo segueixo veient-los entre les ombres, però ells, encara hi són?