Confinament. Dia 16.
Avui he hagut de sortir de casa, havia de fer una cosa imprescindible i inevitable. Tota una aventura, la veritat.
El primer entrebanc l’he trobat per sortir: és clar, no és senzill obrir una porta que ha estat tancada tant de temps! Quan he pogut sortir al carrer (ni us explico el portal com estava!)... la sorpresa.
Heu vist la peli aquella de Will Smith que es pensa que està sol al món (i que aprofita per lluir bona planta sense tallar-se gens)? Doncs... res a veure! Els carrers estan completament ocupats per la gent gran. Iaies i iaios pertot: per les voreres, a les botigues, en cotxe, dins els autobusos... gent gran a tot arreu! S’han fet seu el planeta o què? És inquietant, sincerament.
Per l’encàrrec inexcusable que he hagut de fer, m’he desplaçat en Metro: ei, no sé per quins set sous al Metro no hi ha gent gran. Inexplicable. Ni una àvia, ni un avi, res. La poca gent que hi havia al Metro era com a molt de la meva edat (joves, vull dir, ehem)... i tots ens miràvem amb aquells ullets de presagi de la fi del món que se’ns posen, d’esma, quan ens sentim angoixats per un atac de zombis esbojarrats. Quina sensació, el vagó del tren metropolitanament buit i amb màscares blanques (la majoria) flotant en l’ambient!
He pogut fer “la meva cosa” i he tornat cap a casa. I, de tornada... uuff, de tornada! Després de les sensacions del Metro he intentat fer un tros a peu: sabeu aquella sensació de saber que t’observen però no descobrir ningú mirant-te? Igual. Ben bé això. He notat que l’angoixa em governava i he accelerat el pas.
Darrere meu, en la distància, m’ha semblat entreveure una mena de núvol verdós que s’apropava a mi. M’he estat una bona estona mirant què era allò, però, per bé o per mal, no soc en Ray Milland a X:The Man with the X-ray Eyes (gran pel·lícula, per cert, veieu-la si teniu temps lliure, hehehehe) i no he estat capaç de discernir què era allò.
Mig perdut el seny, al final he sospitat-pensat-ponderat-confirmat que era un estol de coronavirus que m’encalçava. Ho sé, no té sentit, aquests microbis no sabem si es desplacen en estols o per lliure, però en aquell moment el pànic ja era part absoluta de mi. I, com tothom sap, la por ens fa prendre decisions poc assenyades. En aquest cas, he comès l’error terrible de pujar al 1r bus que ha passat al meu costat.
I ara soc presoner d’una banda d’àvies gòtiques que, pel que m’està semblant, pretenen que em faci la targeta rosa i les acompanyi a rebentar el pany del Casal de la Gent Gran de no sé quin barri per okupar-lo. Tenen una mena de crit de guerra que em sona ben agradable, ho he d’admetre: no sé què de ser les bruixes que no van cremar o una cosa semblant. Provo de negociar la meva sortida, però no me’n surto. No em tracten malament, he de dir: em donen Sugus; però em fan callar. Continuaré explicant... si puc.