L'aniversari
—Aquest serà el nostre secret fins que la mama surti de l’habitació, d’acord?
El Blat remena la cua i juga amb una de les pinces d’estendre que m’han caigut a terra. N’he arreplegat vàries del safareig i també he agafat, d’amagat, el fil de pescar del pare. Només em falten les xinxetes.
Dia 4
Fa quatre dies que la mama va agafar el virus i està tancada a l’habitació. El pare li porta el menjar amb una safata i li decora els plats. L’altre dia, va cuinar una truita de patates que era una illa perduda enmig del Pacífic, ocupada per una família indígena feta d’olives i tomàquets cherry, aixoplugada sota unes palmeres de neula i julivert.
La mare no pot viure sense veure el mar, tots dos ho sabem. I, ara, només té una finestra amb vistes al celobert i a una paret descolorida i vella.
Jo li faig dibuixos i cada dia li n'envio un per sota la porta. Hi poso tot el que m’agradaria veure: el mar, dofins, barques, però també ocells, boscos, muntanyes. I deixo un espai perquè la mare dibuixi el que ella vulgui.
Però això és només una petita part del que faig, li estic preparant una cosa molt més gran per celebrar el seu aniversari. Falten deu dies, els mateixos que queden perquè surti de l’habitació. No vull que aquest any sigui diferent, sempre hi anem pel seu aniversari. Vull que ho puguem viure, encara que sigui des de casa.
Dia 6
M’enfilo a la taula de la meva habitació, així puc arribar a les bigues del sostre. Mesuro la distància entre les bigues i tallo un tros de fil de pescar. Després, lligo una punta del fil en una xinxeta, passo la resta del fil per dins del cercle de ferro d’una pinça d’estendre, i lligo l’altra punta del fil en una segona xinxeta. Clavo la primera xinxeta a la biga més alta i l’altra a la biga del costat, com que és un sostre inclinat, la pinça llisca. Funciona! A la mare li encantarà!
Dia 8
Ja n’he construït una desena, aprofitant les bigues d’alçades diferents. Ara mateix és com una constel·lació invisible, els fils gairebé no es veuen i les pinces semblen penjades al buit.
Dia 10
Avui retallo cartolines en forma d’hexàgon, és la peça que em falta per acabar el muntatge. En els hexàgons només ens hi dibuixo a la mare i a mi, abraçades, somrient, assenyalant, mirant amb els ulls ben oberts, meravellant-nos, volant.
Dia 12
He penjat un hexàgon a cada pinça i he subjectat les pinces amb un trosset de cinta adhesiva a les bigues, així no llisquen abans d’hora.
Dia 14
Avui és el dia! Quan la mare ha sortit de la seva habitació, ha sigut com el dia de Reis multiplicat per tots els dies d’estiu que mengem gelat de xocolata i juguem a agafar onades.
Després de fer-nos moltes abraçades i petons, he agafat els dibuixos que li havia anat passant per sota la porta i els he estès al terra de la meva habitació, formant un mosaic enorme.
Llavors, he avisat la mare perquè vingués.
—Ara ja li podem ensenyar el nostre secret, oi, Blat?
Ha tornat a moure la cua, però aquest cop sense cap pinça a la boca. Estan totes penjades als fils invisibles.
M’he enfilat damunt la taula i he anat desenganxant les cintes adhesives, una per una. Les pinces han començat a lliscar, omplint el sostre d’hexàgons en moviment i d’imatges de la mare i jo: abraçades veient el mar, somrient amb els dofins, mirant amb els ulls ben oberts les barques i els ocells, meravellant-nos dels boscos i les muntanyes. Volant, com fem cada any per l’aniversari de la mare, des d’una cabina del telefèric de Montjuïc.