Quatre estacions
El temps transcorregut fins arribar aquest moment, m’ha passat com un buf.
Et miro i em tornes la mirada, observant que és desafiant. I a pesar que tenim un vincle molt proper, em costa reconèixer-te… Has canviat molt, eh?
Per uns instants com si es tractessin d’unes ràfegues que salten, desfilen per davant meu seqüències d’alguns minuts viscuts d’intensos batecs de diferents ‘ahirs’, que ara que estàs tan a prop, recordaré amb tu.
LA PRIMAVERA (FLORIDA)
Recordes aquell dia de nenes que vam anar amb els papes a la platja i estava enfilada dalt d’un pneumàtic de camió –que en aquells anys feien de flotador– i una gran onada em va rebolcar fins al fons, vaig besar la sorra i papi em va treure pels cabells? Gairebé m’ofego.
L’ESTIU (ARC DE TRIOMF)
Acaba de venir-me al cap, el dia que el papa em va donar permís per passar la primera nit fora de casa. Li va costar moltíssim donar-me l’ok, ja que era molt estricte. La fita, anar a La Molina amb tren amb un grup excursionista. Aconseguir-ho va ser un triomf.
LA TARDOR (GLÒRIES)
I les corredisses d’aquell dia que se’ns va escapar l’últim tren, a Girona, quan tornàvem d’una fira de pintura que se celebrava a Platja d’Aro, i Glòria, amb la qual viatjàvem, tot just en arribar a l’estació el comboi tancava les portes i sortia cap a BCN. I en arribar en autocar, també vam perdre el darrer metro?
Com ja saps, casos així, els hem viscut amb freqüència. Es podria escriure un anecdotari, en el qual Murphy, també té el seu raconet.
El temps passa per la nostra pista, com si tingués pressa. Volant, seria l’expressió més quotidiana. A una velocitat de vertigen. Ens n'adonem quan fem esment d’algun esdeveniment, que per uns instants recupera la seva frescor en la nostra memòria. Les manetes en les quals situem el moment, mostren un tic tac desajustat o imprecís. I la nostra visió del temps transcorregut titubeja. O es confon, ja que de vegades costa despertar els records i posar-los cronològicament en fila.
Quantes vivències van de polissó en el nostre dia a dia, sense que els donem cap rellevància, i estan amagades i arrugades dins d’un bagul, tancat amb la pesada clau de les enyorances. Submises. Envellides i condemnades a allotjar-se en el traster, en un garbuix de remembrances.
L’HIVERN (FONDO)
Ja veus estimada, aquest, ha arribat per quedar-se i des de l’estació en què neixen totes les flors, han passat molts i molts anys, i just en aquesta etapa en què LA PAU, hauria d’estar en el cim, sense rellotges inquisidors. Per no haver de matinar, deixant enrere els desplaçaments en transport públic a les hores puntes per anar a treballar i sense la pressió d’un capdavanter, encarregat o gerent…
Doncs justament ara… apareix ella, “la Senyora” Pandèmia –per ser irònicament educada–, ja que s’ha apoderat dels territoris i la salut de les persones. I a més, ens priva de comunicar-nos i relacionar-nos. Tenint les paraules, confinament i epidèmia com les coses més properes i “familiars” que viuen amb nosaltres ja fa massa temps.
És per això que per sentir-me acompanyada i sense por dels contagis, se’m va acudir parlar amb tu. Cara a cara. Tot i que la teva mirada és desafiant . Doncs em veig reflectida en tu. Et faig un somriure i em tornes el gest.
Però després d’un llarg silenci i un colpidor monòleg, ni per un moment en aquestes alçades…, m’ha passat pel cap preguntar-te… Mirallet, mirallet. Qui és la més maca?