ELPAIO DELA BICICLETA
A la meva escala hi vivia un paio que llegia sempre, a tot arreu, fos on fos. Havia convertit el llegir en la seva passió, jo diria en la seva amiga inseparable, substituïda a estones per una companya extrovertida i loquaç o bé per un amic de cabells emblanquinats de tant pensar. Llegia a casa, però sobretot llegia al metro, a l’autobús, a l’ascensor, al lavabo...
Sempre tenia quatre o cinc llibres començats i, pocs segons abans de començar l’estona de lectura, triava quin seria l’escollit. Si estava a punt d’agafar l’autobús, s’emportava un llibre de butxaca. Si anava al vàter, havia de ser un llibre poc delicat en la seva edició per si de cas es mullava. Mentre pujava en ascensor (havia triat de viure en un desè pis aposta) aprofitava per acabar el capítol que havia començat pel carrer. Moltes vegades, però, agafava senzillament el que tenia més a prop.
Un dia se li va presentar un dilema: les autoritats van instaurar un sistema de lloguer de bicicletes per a trajectes dins de la ciutat. A ell li agradava molt anar amb bicicleta i, a més, li resultava més barat que l’autobús o el metro. Però aleshores necessitava les dues mans per agafar-se als manillars i les dues mateixes mans havia d’aguantar el llibre. O feia una cosa o l’altra, o aguantava l’equilibri o llegia. Totes dues alternatives eren de vida o de mort. Els concessionaris del bicing no havien previst aquesta dificultat.
El meu veí va anar madurant la idea de com solucionar la deficiència. Es va empescar que les bicis podien portar una mena de pantalleta amb una antologia de minirelats (cosa que s’havia posat molt de moda en aquella època), per aprofitar les estones dels semàfors o dels embussos de trànsit. Potser li apareixeria, de sobte, tres línies que diguessin:
Llisquen els mots
en devessall
Tronen pensades
Va presentar el projecte a l’ajuntament. Els de la secció corresponent van trobar la pensada d’allò més enginyosa, perquè l’aplicació podia servir per a molts altres usos, com ara avisar de la urgència de pagaments d’impostos. Li van concedir la patent de l’invent i després ell mateix ho va exportar als països del nord, tan aficionats a anar amb bicicleta.
El resultat de tot això va ser que es va fer immensament ric, tant, tant, que es va comprar una casa de planta baixa de 500 metres quadrats, a banda d’un jardí immens i d’una parcel·la que li feia d’hort. Jo el vaig perdre de vista. Aquell casalot seu era lluny d’on vivia jo. Però algú em va explicar que, per anar d’una punta a l’altra de casa seva, agafava un minibus d’aquells de barri. Per curt que fos el viatge, ell aprofitava i llegia unes quantes planes del llibre en qüestió. Al vespre, vora el foc, el paio explicava a la seva companya de rínxols d’or, extrovertida i loquaç, la història que havia llegit. Ella l’escoltava amb plaer i no deia ni mu en tota l’estona.
FI DEL CONTE