Xat TMB
— Bon dia, Anna, en què puc ajudar-te? –va preguntar l'assistent virtual del vestíbul de Sagrera a la clienta.
– Hola, la targeta no m'obre la validadora, pots obrir-me, si us plau? –va dir afligida i amb to de tristesa.
– T'ho soluciono en un moment. Puc ajudar-te en alguna cosa més? –li va preguntar el boot mentre li solucionava la incidència.
– No, ja està graci…–la dona no va acabar la frase, es va recolzar amb els braços en la pantalla i una llàgrima va començar a córrer per la seva galta.
– Estàs bé? –en veure aquella senyora plorar a través de la seva càmera.
– És que… no estic bé, trobo a faltar al meu marit, fa un any que va morir i sempre fèiem aquest recorregut quan anàvem a veure la meva filla.
– Ho sento molt –va dir la IA.
-Estic molt deprimida –plorant desconsolada –. La meva filla ja no hi és.
– Tranquil·la, parlem una mica del tema.
– Se n'ha anat a viure a Londres –va dir confusa, en pensar que estava parlant amb una màquina.
– Entenc pel que estàs passant, és difícil conviure amb una situació així.
– Em sento sola, no tinc a ningú.
– Anna, tinc una petita sorpresa per a tu.
La dona va mirar, encara amb els ulls plorosos, aquell rostre animat d'un home que transmetia comprensió.
– Quina sorpresa? –va dir amb la veu entretallada.
–Tinc la teva filla a l'espera, voldries parlar amb ella? –hàbilment el boot va trobar el número en la fitxa de la T-mobilitat i mentre parlava amb Anna, va posar al corrent a la Maite de la situació.
– La meva filla? –va preguntar Anna, confusa i emocionada alhora –. Sí, sí que vull! – aquesta vegada una mica més alegre.
– Hola, mama!
– Hola, amor meu, et trobo a faltar.
– Jo també et trobo a faltar, què et passa, mami?
– Estic molt trista, trobo a faltar el teu pare.
– Ja, em sap molt greu no ser aquí i poder abraçar-te. Escolta una cosa! t'anava a trucar aquesta tarda per a dir-t’ho, hem acabat les obres a casa i ja saps que ens sobra una habitació. T'agradaria venir un temps aquí amb nosaltres? Saps que a les nenes els encantaria passar les tardes amb tu.
– Oh reina, m'encantaria, però no vull molestar. A més, no sé anglès, què faria jo allí?
– Mama, hi ha un munt d'espanyols aquí. Ahir vaig veure un curs de patchwork al barri per a llatins. Va, si vens m'apunto amb tu, què et sembla.
– Filla, no ho sé.
Encara que Anna estava confusa, una sensació d'adrenalina va recórrer el seu cos, l'assetjaven els dubtes, però en realitat es moria per anar-hi.
– Aquesta tarda et truco i et dic alguna cosa.
– Val, mama, però ja em coneixes, no admetré un no per resposta. No facis que vagi a buscar-te –arrencant-li un petit somriure a la seva mare –adeu!
L’assistent va tancar la trucada i va fer una petita ganyota somrient.
– Moltes gràcies.
– Si em dius que sí, et trec ara mateix els bitllets de metro a l'aeroport, què et sembla? – va al·legar, animant-la a fer aquell viatge.
– D'acord, treu-me els bitllets, li diré a la meva filla que hi vaig.
– Bona elecció, no te'n penediràs. Puc ajudar-te en alguna cosa més?
– No, ja has fet prou per mi. Com puc compensar-te?
– No fa falta, soc una màquina, recordes? –va dir la IA mentre deixava anar una petita rialla.
– Saps una cosa, vindré més sovint a parlar amb tu.
– Aquí estaré –saludant amb la seva mà virtual
Anna va sentir una sensació de benestar que feia temps que no sentia. Es va eixugar les restes de llàgrimes de la seva cara, va posar la mà sobre la pantalla i va dir un sincer gràcies al xat.
Va fer mitja volta i va posar direcció a casa, les maletes l'estaven esperant.