Diògenes el cívic
Fa uns dies un gos em va hipnotitzar al metro. Les quatre parades, des de Sagrada Família fins Universitat, ens vam esguardar, aguantant-nos la mirada. En arribar a casa em vaig mirar al mirall, amb la mascareta encara posada, i allà era l’animal; el rostre de pèl negre, les orelles punxegudes aixecades, els ulls petits d’un marró intens. El seu morrió era igual que la meva mascareta. Amb els ulls clavats al mirall, vaig sentir que respirava amb el seu nas, que l’alè càlid era el seu.
Des d’aleshores, en tots els meus viatges no puc deixar de fixar-me en els rostres del vagó, amb les boques i els nassos amagats. I m’imagino que no existeix cap virus i que les mascaretes són una prevenció contra el risc d’ofensa, contra els atacs sobtats, contra la violència verbal dels passatgers. Morrions que aïllen el so per evitar els exabruptes. I encara amb el record del gos al mirall, penso en les nostres pors, en el temor de sentir-nos massa a prop dels altres. No estic suggerint olorar-nos mútuament quan ens trobem amb desconeguts al vagó del metro; més aviat imagino la utopia d’una societat subterrània, una civilització que desconegui les mirades furtives, els intercanvis visuals de reconeixement mutu, els comiats i les benvingudes mudes en trobar els habituals i anònims acompanyants. Em pregunto si, tal vegada, després de les inspeccions olfactives, els gossos retenen a la memòria per sempre més la identitat de l’altre, de tal manera que si per casualitat tornen a trobar-lo al cap de molts anys, encara recorden amb qui juguen. Potser caldria pensar en el món del futur prenent el gos com a model i el subsòl com a espai des d’on aixecar l’edifici de la comunitat de veïns. Milers de coses haurien de canviar. Però i si és aquest el millor moment? No podríem pensar la pandèmia com a punt d’inflexió i no com a parèntesi o interrupció momentània de la nostra manera de viure?
El reflex del gos al mirall persisteix. Penso en el vagó del metro com un lloc de reunió d’animals de diverses races, tots ells iguals i alhora diferents, amb les seves famílies, feines, destins, anhels, desitjos... Agafar el metro és una marca de classe, una distinció més entre les dues espècies. Em ve al cap una imatge ridícula: gossos amb pedigrí passejant amb actitud superba, movent les potes com cavalls, pels voltants dels pipicans com si aquell no fos el seu món ni aquells els de la seva espècie. Un pensament rebel, revolucionari, em fa venir ganes d’alliberar les corretges i cridar a la unió entre espècies contra l’únic veritable enemic, el poder. Sortosament, arribo a l’estació abans d’iniciar la campanya política. Surto del metro convençut que hi ha una revolució gestant-se sota terra. I enllaço reflexions canines abans de reunir-me amb el caos de la superfície:
Fidel com un gos en la lluita per deixar d’ésser el gos de l’amo; deixar de fer el gos i derrotar els qui lliguen els gossos amb llonganisses. Viure com un gos. Mossegar i arrencar-li l’orella al rei. Convertir-se en gos definitivament.