Històries del mar
Una, dues, tres, quatre... ja m’he tornat a descomptar. Ni recordo quants anys porto intentant comptar les columnes que hi ha a l’estació de metro de Drassanes. Aquella estació en la qual mai no he pujat, ni baixat, i que des de petita m’ha semblat misteriosa.
Recordo que li preguntava a la mare:
-Mamá ¿Por qué tiene columnas esta estación? ¿Por qué nunca se sube ni se baja nadie? ¿Hay más estaciones en el mundo con columnas?
I la mare amb veu apassionada m’explicava històries anacròniques i meravelloses de batalles de pirates que acabaven amagant-se en els túnels d’aquesta estació, als quals entraven directament des del mar per una porta secreta. O que aquella estació passava enmig del mar i que si ens hi fixàvem potser veuríem algun tauró afamat buscant alguna presa. També em deia que aquella parada tenia una sortida que donava directament al mar. Històries com la marinera, d’un vaixell molt conegut que va amagar un tresor trobat en una illa molt llunyana, m’explicava que el mapa que conduïa a l’amagatall d’aquell tresor estava amagat en aquesta parada i jo l’escoltava amb la curiositat i la innocència d’una nena de 6 anys.
-¿Algún día podremos bajar para buscar el mapa? - li preguntava entusiasmada a la mare.
-Sí, cariño, un día bajaremos y lo buscamos, pero hoy tenemos mucha prisa – era la resposta que la mare em donava sempre.
Després van remodelar l’estació i va començar a ser una parada com les altres, amb molt de trànsit. Jo, perduda la innocència, cada cop em creia menys les històries de la mare i la tallava amb preguntes racionals que no podia justificar, fins que va deixar d’explicar-me-les. Més tard ja agafava el metro sense la mare i poques vegades em fixava en l’estació de Drassanes, alguna vegada em disposava a comptar les columnes i qualsevol cosa em despistava, el mòbil, algú que intentava fer-se pas entre la multitud, alguna parella fent-se un petó, mirant el calçat que portava la gent, hi ha tantes coses amb les quals distreure’s...
Avui he baixat per primer cop a la parada de Drassanes amb intenció de comptar les columnes i sortir al carrer des d’aquesta estació. Asseguda a l’andana porto una estona mirant de comptar les columnes, una, dues, tres, quatre... una llàgrima intenta regalimar per la meva galta, però la maleïda mascareta l’eixuga ràpidament. Torno a intentar comptar les columnes una, dues... arriba el tren de l’andana del davant i em distrec mirant com una parella es fa un petó per sobre de les mascaretes mentre s'acomiaden. Torno a començar el compte i arriba un nou metro a la meva andana, em distrec mirant com entra i surt la gent i em fixo en una mare i una filla, la filla mira amb ulls d’admiració la mare mentre li parla il·lusionada.
Decideixo que no vull sortir per aquesta estació i no vull saber quantes columnes té. La mare ja no hi és, però les seves històries sí, vull mantenir el misteri d'aquesta parada plena d’aventures, la nostra parada. Pujo al vagó i agafo aire, entrem al túnel que ens portarà directes al mar...