Els crisantems regats
Aquell matí el dia es va presentar amb un cel gris plomís, amb l’aire carregat de diòxid de carboni i els vehicles aparcats als carrers bruts i desèrtics.
La Julieta no havia pogut dormir en tota la nit per culpa de les notícies del tot desoladores dels últims dies envers la pandèmia que havia capgirat el món.
La llum es va encendre a la cuina del 3er 4rta del número 4 del carrer Quatrecases de Barcelona.
Des del carrer es podia observar com la Julieta regava els dos crisantems groc i vermell que tenia a l’ampit de la finestra, mentre preparava el seu insubstituïble cafè amb llet amb unes galetes del súper de sota casa.
Va encendre la ràdio per posar música clàssica i per recordar el seu desaparegut espòs, qui li posava cada cap de setmana alguna peça de Beethoven o Mozart perquè la ballessin junts. Sovint ella tancava els ulls per recordar-ho millor mentre es desplaçava lentament pel passadís del pis amb les sabatilles d’estar per casa.
Mentre sonava la Cinquena simfonia va sonar el telèfon de casa la Julieta. Era la seva filla, que vivia al districte del costat.
- Bon dia, mama.... els nens estan desitjant veure’t i no paren de recordar el got de llet amb galetes que es prenien les tardes del dimecres al teu costat.
La Julieta es mantingué en silenci fins que el nus de la gola la deixà parlar.
- Vinyet, filla, ja saps que si per mi fos ara mateix aniria cap a la Plaça Ramoneda per poder veure-us des d’allà al vostre balcó, però ens ha tocat viure aquesta experiència i l’hem d’acceptar.
Els nens, tot i poder parlar-hi per telèfon, necessitaven tocar, olorar, respirar,... ja no només l’aire del carrer, sinó la seva àvia estimada.
El marrec d’en Roc va estirar el pantaló de la mare mentre aquesta parlava amb l’àvia per comentar-li que havia tingut una gran idea!
- Mama, com que els autobusos de TMB poden anar pel carrer per portar les persones a treballar o al metge, perquè no parlem amb el Víctor, el nostre veí conductor d’autobús que fa la línia que va des del nostre carrer fins al de l’àvia?
- Per què dius de parlar amb ell, Roc?
- Perquè li podríem fer un dibuix la germaneta i jo perquè el pengi al vidre de l’autobús i l’àvia el pugui veure quan passi.
Dit i fet, al matí següent l’àvia es va llevar aviat per veure passar el bus de la línia 33, ja que l’havien avisat que els seus nens li havien preparat una sorpresa.
En Víctor, quan va passar pel carrer de la Julieta, va fer sonar el clàxon tan fort com va poder.
La Julieta va regar aquell matí els crisantems amb l’aigua de la regadora i les llàgrimes dels seus ulls vessades pel gest que havien tingut els seus nets, uns quants carrers més enllà.
- En pandèmia la gent s'ho passa malament, però alhora aprenem a tenir idees per apropar-nos els uns als altres – va explicar la Vinyet al seu marit aquella mateixa nit, quan ell va arribar de conduir l’ambulància.