MASCARADA
La ciutat estava emboirada i grisa, tota nevada,la humitat era palpable, et calava els ossos. Passejant pel meu petit carrer, buit, silenciós, blanc, el gos humitejava tot el que podia amb aquella ànsia de voler sortir... Com jo, sort que vaig adoptar el gos! Ja no aguantava més d’estar totalment tancat a casa i sol. Malgrat la mascareta, aquella sensació de frescor que aportava la neu era ben rebuda, i les cames... ai! Les cames, quines ganes de moviment que tenien i que contentes que estaven!!! Anaven soles, semblava que em donessin les gràcies per haver sortit finalment, després de tantes setmanes. El passeig el vaig allargar tot el que vaig poder, intentant absorbir colors, olors, tot tipus de moviments que hi hagués al meu voltant -que no eren gaires- Estrany. Vaig decidir que agafaria el metro fins al Passeig de Gràcia, la línia verda, (sort que TMB ja feia temps que deixava pujar amb gossos) ja que volia veure el centre de la ciutat per mi mateix. Ja vaig començar a estranyar-me que els vagons estiguessin buits. No m’ho esperava pas però era esgarrifós: no hi havia ni una ànima, no hi havia cotxes, no hi havia autobusos, no sentia cap olor, botigues tancades, restaurants tancats... era una ciutat fantasma... Què havia passat durat el tancament? Tan sols un petit ocell em feia companyia però piulava i piulava com si es rigués de mi, i de tots nosaltres (si es que hi quedava algú) Me’l vaig quedar escoltant fins al final, en què va fer un xiulet estrident, com si d’un últim consell es tractés. I aquest soroll em va despertar. Bufff... Quin malson! A fora lluïa el sol i el carrer bullia d’activitat.Música, rialles, es percebia alegria.La Primavera havia arribat.