Companys de viatge
Era encara negra nit. Caminava a pas ràpid cap a la boca del metro, amb fred, amb ganes de baixar i submergir-me en els túnels cap a les profunditats de la terra. Entrar al metro era com un viatge de destí incert. Tantes vegades repetit, i tot i així, amb detalls canviants, amb olors, amb matisos sorprenents que intentava copsar i retenir. L’aire enrarit, la foscor dels túnels, l’essència metàl·lica i penetrant, els xiulets i els acords esperats, reconfortants.
Vaig passar la targeta i vaig baixar cap a l’andana, deserta. Sense ni una ànima.
No m’agrada la solitud. Prefereixo trobar-me persones al metro. Algú fins a aquell moment desconegut que passa a ser company de viatge durant uns minuts. Un presència que em desperta sensacions, que m’incita a inventar històries, que m’empeny a formular preguntes sense resposta. De vegades si és hora punta, acabem ben a prop, en contacte, intercanviant mirades. Comprimits entre d’altres cossos allunyant-nos o acostant-nos per casualitat, per accident. Arrossegats tots plegats pel caos trepidant de la rutina i la feina.
Aquell divendres de matinada, a l’andana, cap senyal de vida; com si el virus ja hagués acabat amb tots els éssers vius del planeta. Sis minuts després va arribar el metro i les portes es van obrir, de forma automàtica. Vaig entrar al vagó i vaig asseure’m, sense treure cap llibre, sense connectar-me a la pantalla per escoltar o per jugar (per evadir-me). Amb els ulls ben oberts per assaborir imatges i sensacions.
Les portes es van tancar i el vagó va arrencar: va començar el viatge.Just al davant meu, talment com si fos el meu reflex en un mirall, una presència atenta em tornava la mirada. Els cabells esbullats foscos, les espatlles dretes, les cames relaxades. Els ulls no miraven tampoc cap pantalla, no es desviaven, no seguien el patró distant, fugisser, evitatiu, habitual en els habitants dels túnels. Aquella presència m’atreia intensament, com un forat negre.
De sobte, es va aixecar. Va venir cap a mi. Amb la mà a la bossa, amb els ulls somrients i calmats, va avançar, lentament. Es va quedar a una distància prudencial, esperant.
Jo no sabia què dir ni què pensar. Totes les alarmes disparades i totes les pors i històries tètriques arremolinant-se i omplint-me de punxes l’estómac, estrenyent-me amb un nus la gola.
Em vaig quedar de pedra, com un estaquirot, sense moure’m. El cos rígid, la respiració agitada. No aconseguia pensar amb claredat; no em decidia a arrencar a córrer. No tenia on amagar-me ni on fugir. Ni volia deixar-me endur per la por i la desconfiança. Per sort, no em vaig moure.
Van passar uns segons que em van semblar anys.
Finalment, amb ullets sorneguers, va allargar el braç, oferint-me un objecte prim, lleuger, blanc, net, ben embolcallat en cel·lofana, brillant, preciós: una mascareta.
Aleshores em vaig portar les mans a la cara i em vaig adonar, amb vergonya, que no en duia. Com me l’havia pogut deixar, a aquestes alçades!
I a poc a poc, amb un somriure ple d’agraïment i complicitat, vaig desembolicar el present amb cura i reverència. Me la vaig posar i ens vam mirar als ulls. Ens vam asseure de costat i vam continuar, plegats, el nostre viatge.