AL FINAL DEL VAGÓ

Cornèlia

L’aire és fred. Les mans caminen dins de les butxaques. Amb sincronia de bellesa quàntica la gent apareix a l’Estació de Terrassa-Rambla. Dos mil vint-i-u. Abril. Dimarts. Falten tres minuts per tres quarts de set del matí. Entro dins del tren. M'estintolo a la porta freda del final del vagó i observo que hi ha els passatgers de cada dia. No van a casa? Fins i tot seuen als mateixos seients. El noi amb barba rasa que llegeix manga. El professor, en fa tota la pinta, que aprofita les hores de vol per estudiar la fauna prehistòrica: els dracs. El dissenyador gràfic, ultraconcentrat amb la feina, que fa cara de simpàtic i els ulls li riuen treballa amb la delicadesa dels àngels. La dona del raconet que vol dormir però no hi ha manera... S'hi posa, tanca els ulls, recolza el cap a la finestra...les parpelles se li pleguen, com dues persianes matineres, i no pot aclucar l'ull. Les dues senyores que, amb tot d’anells als dits, comenten coses del jovent, dels àpats, dels amics. Una és molt elegant, ens saludem al vagó. Ens coneixem de trobar-nos al túnel. La noia amb ulleres que riu mentre segueix una sèrie de ves a saber què. I els que tenim el cul llogat, que no seiem quan volem.


 

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!