De Fontana a Mundet
Encara no ha sortit el sol quan es dirigeix a cap a la parada de metro, ha de córrer per arribar-hi, però ho aconsegueix. La primera satisfacció del dia, pensa amb un petit somriure. Cada dia fa el mateix trajecte, de Fontana a Mundet, però el d’aquell dilluns al matí sembla estar environat per quelcom especial. S’asseu sense gaires complicacions i, quan el tren tanca les portes i continua amb el seu recorregut, ella acluca els ulls.
En el moment en què els seus ulls es tanquen, la seva ment viatja explora, divaga. És allà i a molts llocs alhora. Sorgeixen dubtes i certeses, fantasies i realitats. Sospira, cansada, i per primer cop en molt de temps, moguda per l’estranya calma que li genera l’ambient, s’atreveix a enfrontar. El moviment, acompanyat de soroll blanc, porta la seva ment a llocs obscurs, profunds. Anima a endinsar-se en les seves pors, mantenint-se com un suport constant. Temors, angoixes i incerteses vaguen pel seu pensament com una pel·lícula a càmera ràpida. Però aquest cop és diferent; el rumor del tren va emmudint, a poc a poc, i ella ho va veient tot més nítid, més clar. Com si per fi hagués entès on era la resposta que havia estat buscant tot aquest temps. I, aquell dilluns, entre instant i instant, entre parada i parada, pren una decisió. Al final la vida no és res més que allò que passa entre dues fraccions de moment, entre dues parades de metro, entre el ser i deixar de ser-hi. I, en el que dura un parpelleig, ella ha decidit. Només ho ha de fer realitat. Està aterrida alhora que emocionada, conscient que un cop faci el pas ja no hi haurà opció de penedir-se’n. Respira fondo, una, dues, tres vegades. Obre els ulls. El metro para. I ella baixa.
Quan torna a pujar al metro, de Mundet a Fontana, hores, minuts o instants després, no sabria dir molt bé quan, no es reconeix a si mateixa. No troba lloc on asseure’s, però no li importa, ja no. Observa a la gent de manera curiosa i distant mentre es pregunta quants dels que viatgen de tornada, com ella, ja seran algú diferent de qui eren a l’anada. Si, com ella, tampoc eren conscients que pujar al tren un dilluns qualsevol, els hi canviaria la vida en qüestió del que dura un trajecte. Perquè hi ha vegades que només és necessari tancar els ulls un instant, en un vagó mig buit de metro, per saber què és el que realment vols per ser feliç; i un altre instant, el que tarden les portes a tancar-se, per decidir no voler deixar passar aquell tren.