Un regal de dia
Són una mica més de les 9 del matí, el metro corre de pressa per la línia 3 en direcció a Trinitat Nova i, com cada dia laborable a aquesta hora, un cop passada l’estació de Diagonal el tren va més aviat buit.
Entre Fontana i Lesseps, el seu primer vagó transporta com a molt 10 persones viatjant soles, alguna d'endormiscada, la majoria joves amb els ulls fixos en el fetitxe de la nostra època: el mòbil (i amb pantalla extrakingsize per gaudir millor de fotos i vídeos en les xarxes socials i en els canals a youtube). Només trenca aquest motlle una parella de més edat (no pas vella) viatjant junts, que sembla preferir el dispositiu que la natura ens dona amb la veu: sense mirar-se a la cara, de tant en tant creuen algunes paraules dites fluixetes mentre van badant amb la mirada pel vagó.
En arribar el tren a Lesseps, un home gran resta dempeus a l’andana, a l’alçada del primer vagó. A cop d’ull sembla un ancià en dificultats i no només per qüestió de l’edat: no gaire ben endreçat d’aspecte, la mirada una mica extraviada, ajudant-se d’un bastó; tan bon punt trepitja el vagó es fa palès que camina amb força dificultat. Sens dubte sorprèn que vagi tot sol.
En entrar i veure seients lliures a l’esquerra, més que seure s’escorre al racó que li queda més a prop, en una economia de l’esforç en què sens dubte estarà doctorat després d’anys de pràctica. Assegut tal com s’havia deixat caure, amb el tren ja accelerant en la pujada anant cap a Vallcarca, l’home comença a esbufegar sorollosament mentre la seva cara, a poc a poc, va perdent el color rosat que lluïa en entrar.
Dins d’un vagó en què, sense fils o amb fils, els auriculars omplen les orelles dels qui hi viatgen, no és estrany que els sorolls de l’home passin desapercebuts. Només la parella de més edat, asseguda just davant seu, s’adona de les seves dificultats i ràpidament les interpreta com un SOS, una demanda d’ajuda ni que sigui inconscient. Com acostuma a passar gairebé sempre, primer és la dona qui, en veure-ho, li etziba un cop de colze al marit en quelcom que deu ser un codi propi del seu sistema de comunicació interna; després d’un intercanvi breu de les observacions respectives, de seguida coincideixen en el fet que l’home no està bé i cal fer alguna cosa. S’aixequen i van cap a ell.
Sobtat en veure que se li atansaven per preguntar-li com es troba, l’home reacciona negant qualsevol mena de contratemps; això sí, amb tan poca convicció que no els costa gaire acabar traient-ne l’entrellat: viu sol en un pis del barri de Gràcia i es disposa a anar a visitar un amic de tota la vida resident ara a les Llars Mundet, unes parades més amunt. Un parell de preguntes més tard, acaba buidant el pap: "que aquest matí no he esmorzat gaire, que fa temps que no agafo el metro tot sol, que m’he marejat una mica,... però és que tinc tantes ganes de veure l’Andreu…”.
La nostra parella d’àngels de la guarda, acabats de jubilar, s’adreçava sense presses a gaudir un matí de turisme per la part alta de Nou Barris (la ruta que porten planificada és aquesta: Casa de l’Aigua de Trinitat Nova, Castell de Torra Baró i passejada per la zona fins a l’hora de dinar en el Cinco Hermanos de Canyelles); de bon grat acorden deixar-ho per un altre dia i s’ofereixen a acompanyar-lo fins a les Llars Mundet. L’home dubta, però finalment accepta, a tots ens agraden els regals!