Invents genials
Diuen que no som conscients que tenim peus, mans o esquena fins que ens fan mal, ens falten o no els podem utilitzar. Cert. Tinc vint-i-quatre anys i soc tetraplègic. Des de l’accident no sento ni els peus, ni les mans, ni l’esquena. No els puc fer servir. Tampoc puc fer servir allò que em penja entre les cames, i que tantes alegries m’havia donat. La cosa està viva, sí, però les mans no. Sort de la Clareta, que segueix venint a veure’m i, quan ve, m’acaricia. Amor, pietat? La nostra història no té continuïtat. L’he de deixar anar, alliberar-la del meu llast.
Una corba emmetzinada, massa alcohol a les venes. L’amic mort, jo encara no del tot. Em cal aprendre a renunciar a tantes coses. Com trobo a faltar les sortides amb els companys, i els colors i les llums de les muntanyes. Les olors del bosc, com em fascinaven. Soc un cos sense futur. Perquè només té futur qui té esperança.
Avui la mare s’ha entestat a vestir-me amb pantalons i samarreta, com quan era normal. Normal. Em quedo estès sobre el llit, el cap alçat amb coixins. Pobres pares, quina els ha caigut. He passat d’anar de paquet a la moto d’un amic a ser un paquet la resta de la meva vida.
Fa estona ha sonat el timbre del carrer. Miro la porta de reüll i noto que s’obre. A poc a poc apareix una cadira de rodes. I rere, la mare, el pare i la tromba d’amics que han estat capaços de guardar silenci des que han arribat, per no delatar-se. També hi ve la Clareta.
Uns quants entre els més forçuts em fan seure a la cadira. Em lliguen les corretges i m’asseguren perquè no em decanti. M’expliquen que la cadira és elèctrica i que té un comandament que podré manipular amb la boca. L’han comprat fent bossa comú entre els pares, els amics i els pares dels amics.
I avui, per festejar la cadira, han decidit treure’m al carrer. Visc al Raval, i el nostre edifici no té ascensor. Amb soroll de festa s’organitza la sortida. Tothom està content, em toquen, m’abracen. Jo encara no m’ho crec. Suant, però alegres, em baixen per les escales assegut a la cadira. Sense cadira seria impossible, ho sé, vaig passar dos anys confinat a la sala d’un hospital. Només podia desplaçar-me si em duien estirat sobre una llitera.
Quan arribem al carrer inicio el meu aprenentatge vial. Els amics em fan passadís i jo embogeixo; a la segona volta pressiono fort el comandament, amb la boca, per augmentar la velocitat; faig un gir ràpid amb les rodes, el reposapeus inclinat cap a munt. Sento algun crit ofegat. La gent ens mira. Tots aplaudeixen. Em sento lliure. Els amics aconsegueixen aplacar-me els ànims, ―no es qüestió de patir un accident el primer dia, em diuen.
Quan arribem a la parada de metro de Paral·lel, em baixen a pes per les escales. Em sento tan feliç que ric i no pregunto res. Però no anem a l’andana del metro. Veig un cartell: Funicular de Montjuïc. És on anem! I en dos minuts, com en un acte màgic, de l’asfalt urbà sortim a plena muntanya. La muntanya. Arbres immensos, copes plenes de fullam, verds madurs i tendres. Em sento exultant. Quins visionaris, els homes que van tirar endavant aquest genial projecte, ara fa gairebé cent anys. M’expliquen que aleshores enllaçava amb el castell. Tant de bo ho restitueixin, penso.
M’arriba el perfum de l’herba recent tallada, que tant m’agrada. Feia tant de temps que no la sentia. Tres anys. M’entra plorera, i ploro, ploro sense contenir-me. Noto el silenci dels que m’envolten. Potser alguns també ploren. Inspiro fort l’olor de bosc. Olor de vida.