Més lluny que mai
Res la feia més feliç que aquell viatge. Feia mesos que organitzava meticulosament i malaltissa totes les dates que havia de tenir clares, tots els papers que no podia oblidar a casa, la motxilla amb els bàsics (“no t'oblidis els pots petits per a l'avió, en bossa transparent, tot a mà”, rumiava). Havia mirat i remirat el plànol de la ciutat mil vegades, encerclant els llocs que, sí o sí, no es podia perdre. Horaris, línies de metro, carrers ratllats, rutes alternatives, just in case.
Dissabte al matí s'havia aixecat amb la il·lusió que només recordava tenir quan, de ben petita, li tocava anar d'excursió. No importava matinar, no importava el cansament ni els kilòmetres que recorreria... aquesta, sense dubte, seria una experiència brutal. Encara recorda amb quina força va agafar la seva bossa, va tancar la porta i va baixar les escales de dos en dos, amb la pressa de qui sap que l'espera quelcom ben emocionant.
Agafa el metro, línia verda, la de sempre. La que havia recorregut un milió de vegades, des de Trinitat Nova a Zona Universitària i viceversa. Darrerament estava més conscienciada que mai amb el tema de la sostenibilitat i el transport públic era la seva rutina diària. Una acció insconscient i diària, mecànica i purament pràctica. Aquesta vegada, però, aquest metro la portava a viure un dia màgic, només per a ella i el seu record per sempre. Necessitava sentir que era forta, que podia, que les males experiències viscudes en els últims mesos passarien a la història. Que era una dona potent, valenta, que no necessitava ningú ni res més, avui.
De camí, mirava la gent amb qui compartia el vagó i es preguntava on anirien. Hi hauria qui anava a treballar (la seva cara no era la felicitat absoluta, diguem-ne, ;-)), qui es dirigia a casa de la família o els amics, qui era turista a la seva ciutat... i allà estava ella, enmig de tot, sentint que la seva línia de metro, la seva coneguda línia 3, aquesta vegada la portaria a fer realitat un somni que havia anat ajornant durant anys però que, aquesta vegada, ara sí, es faria realitat.
Va baixar del metro a Plaça Espanya i va agafar un autobús que la portava directa a l'aeroport. Tot el passatge anava al mateix lloc, però li agradava imaginar quina era la història de cadascuna de les persones que l'envoltaven. Potser algú anava a visitar un familiar a qui feia molt de temps que no veia; potser a trobar-se amb el seu amor; potser a fugir-ne d'un; potser a conèixer una nova ciutat o potser a trepitjar aquella que tant li agradava...
Tot era possible i tot cabia a la seva imaginació. El que tenia clar és que el seu era el viatge més esperat per a ella. El que li canviaria la vida. El que li faria deixar enrere fantasmes del passat i trobar-se amb el seu jo complet, el seu jo que feia temps havia perdut... Volia passar pàgina i començar a escriure'n de noves. Mai la línia verda del metro l'havia portada tan lluny. Mai l'havia feta somniar tant i d'una manera tan bonica.