Amabilitat
–Perdona!, perdona! Seu, seu aquí, ja m’aixeco. –Va dir la noia pèl-roja amablement.
–Moltes gràcies! –Li va respondre el noi amb la cama dreta embenada fins al genoll, que feia anar les crosses amb poca habilitat.
–Però estàs escrivint... –va continuar el noi.
–Sí.., tranquil, no passa res, ja ho acabaré quan torni cap a casa...
–Et puc preguntar què escrius?
–Estic fent un text per al concurs de Relats curts del metro, que aquest any és el 100è aniversari.
–Ah! Sí... és veritat, està anunciat a les estacions...
Es van mirar als ulls per primera vegada amb una mica de vergonya, però esbossant un lleu somriure.
–Et puc preguntar què t’ha passat a la cama?
–Res, una tonteria, vaig caure de la moto i m’he fet una rascada forta amb l’asfalt.
–Estàs més segur anant amb el metro –va sentenciar la noia mentre se li escapava el riure, ja més receptiva.
–Vols dir..? Mira que em costa molt moure’m. I el metge m’ha dit que tinc per un mes...
–Vaja, noi! Em sap molt de greu –el va mirar entendrida.
–No té importància, són coses que passen.
–Depèn d’on vagis et puc ajudar a baixar... jo.., jo paro a plaça Universitat, que vaig a la Facultat de Filologia.
–Quina casualitat! Jo també!
–Sí? I què estudies? –Li va preguntar la noia encuriosida.
–Filologia hispànica, faig segon...
–Doncs mira, jo faig primer de Filologia catalana!
En aquell moment, alhora, van sentir que farien junts moltes vegades la Línia Vermella del metro de Barcelona. Però el que encara no sabien és que tots dos havien quedat units per sempre més per un fill vermell que sortia del seu cor, que s’estiraria, que s’encongiria, tantes vegades com fes falta, però que mai no es trencaria.